Carneriana

El "Canticel" de Toldrà

2011-12-03T00:08:00.001Z

Un homme qui a perdu son passé

2011-06-05T15:49:00.001Z

Paraules d'Émilie Noulet l'any 1970...

Parcerisas i Carner

2011-04-19T10:07:00.001Z

Des del bloc Saragatona, (una visita sempre recomanable) s'evoca la relació (o la mirada) de Francesc Parcerisas sobre Josep Carner amb un primer capítol ara fa quaranta anys, en el llibre La generació literària dels setanta, comparant "Cançoneta incerta" amb "Napalm", i la continuació ja al 2009 evocant en aquest cas "L'estiu fecund al jardinet".

Carner recomana

2011-03-25T10:34:00.000Z

"Al carrer" és una llista de correu electrònic en què els subscriptors aporten frases curioses escoltades o vistes a l'atzar. Dies enrere un dels corresponsals, l’Eugeni Bofill, descendent de Guerau de Liost, va enviar un alcarrer peculiar que no ho és del tot, perquè qui el va dir no és exactament un desconegut i no sabem on va ser (i com comenta Enric Gomà, responsable de la llista, tampoc no ho podem preguntar-ho perquè és dels anys trenta). Li va explicar a l'Eugeni la seva mare, Roser Soliguer, i com veureu podríem apuntar-lo a la llista de facècies del protagonista d'aquest bloc... Un jove s'adreça un dia a Josep Carner per tal que li faci una recomanació per entrar al diari El Matí, i l'escriptor li demana:

-Jove, fins on puc alabar-lo sense perjudicar-lo?

Ferraté i Carner

2011-02-07T20:41:00.002Z

En aquesta nostra cultura, la figura del crític literari és escassa i estranya. Josep Carner ha tingut la sort que alguns dels millors lectors i crítics catalans del segle XX paressin atenció a la seva obra. Al capdavant del grup, al costat de Carles Riba, hi ha sens dubte Joan Ferraté, que va deixar escrit: "És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit."

El bloc "Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater" dedica bona part de l'apunt titulat "Joan Ferraté" a la relació d'aquest amb Josep Carner, i hi comenta entre d'altres textos el poema que l'autor de Dinámica de la poesía va escriure en la mort de qui li havia ensenyat a entendre els versos:

4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
      pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
      Josep Carner és mort: tota la saba
      del món ha refluït cap a l'abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.

La filòloga, Carner i Stevenson

2010-09-25T10:35:00.009Z

Una jove estudiant que s'autoanomena filòloga zombie evoca al seu bloc una classe de literatura catalana a partir d'un poema d'Els fruits saborosos, "La poma escollida", aquell que acaba:

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

I llavors rellegint-lo m'adono que aquesta imatge final em sona, i vaig al llibre de versos que de fa mesos tradueixo i m'adono que sí, que Carner hi segueix de prop R.L. Stevenson al tancament del poema que dedica als cosins amb qui jugava de petit a A Child's Garden of Verses, amb la idea de l'amor deixat enrere com un rastre (o una penyora, en la mirada carneriana) pel temps i per tot allò que ha passat:

Now in the elders’ seat
We rest with quiet feet,
And from the window-bay
We watch the children, our successors, play.

“Time was,” the golden head
Irrevocably said;
But time which none can bind,
While flowing fast away, leaves love behind.

Un clàssic d'ara

2010-07-21T16:29:00.002Z

"Els colors interiors", el recital de la poesia predilecta de Miquel Barceló resumida en nou noms essencials, s'obre aquesta nit al CaixaFòrum barceloní amb versos de Josep Carner. "És un clàssic d'ara", argumenta Biel Mesquida, responsable amb el pintor de la tria de noms i versos.

Presseguer florit

2010-06-23T08:09:00.002Z

Un altre comentari (aquí i aquí), en aquest cas de Toni Sala i sobre el poema "Presseguer florit", publicat per primer cop a Cor quiet, el 1925, i després al "Verger" d'Arbres (1953).

"Dedicació" (un comentari)

2010-06-05T12:01:00.001Z

Part I, part II i part III.

El paradís de Lloret

2010-03-27T09:05:00.005Z

Carner va passar a Lloret de Mar els estius dels anys 1919 i 1920, fent-hi (segons paraules d'Albert Manent) "de divo de la colònia d'estiuejants". A l'Atles literari de les terres de Girona, consultable a internet, hi trobareu una tria de fragments i textos carnerians sobre Lloret, Girona i Olot, entre els quals aquest evocació de "Lloret, paradís gentil" publicada originalment a D'ací i d'allà:

"Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles casetes exquisides, i l'església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d'Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d'enamorats; i una gran plaça composta de dos bells quadrilàters (l'un ombrejat d'acàcies, i l'altre sense, per a ballar-hi el ball de les moratxes) sempre curulla de criatures; i una platja de petits òpals, dits arena, adornada pels tenderols i pavellons de l'Acadèmia Tiburón, el Quintet Verdura, la Molèstia Social, el Trianon i l'Artilleria pesada; i els jardins tropicals i mítics del 81 del carrer de Sant Pere, i una Venècia, reclosa, crítica, amb planos de dolces noies i enormes canyes de pescar i patis blau argent i flors vagament conventuals; i una ajuntament que s'assembla d'allò més per la seva sumptuositat i el seu aire gairebé francès amb un palau del Tsar que sortia en una làmina de l'edició castellana de Michel Strogoff que llegíem quan érem petits; i quatre casinos..."

Dels pares de Carner

2010-03-21T19:48:00.004Z

Albert Benzekry em fa arribar còpia d'un article d'Antoni Boada, aparegut al Diari d'Igualada el 4 de desembre de 1993, titulat "Igualada i un treball inèdit del poeta Josep Carner". El text s'obre evocant l'assagista Osvald Cardona (a qui havia pertangut un dels meus exemplars de la Poesia de 1957, que quan el vaig comprar contenia tot de retalls de diari d'articles seus), autor de De Verdaguer a Carner (1961) i d'El temps de Josep Carner. 1899-1922 (1967).

L'article de Boada evoca la participació de Carner com a jurat el 1908 als Jocs Florals organitzats a Igualada en commemoració del primer centenari de la batalla del Bruc, però del ara voldria deixar aquí constància és d'un breu paràgraf en què s'hi apunta la relació de l'escriptor amb la vila de Capellades, on també havia estat jurat dels Jocs Florals dos anys abans, el 1906:

"Josep Carner era fill del capelladí Sebastià J. Carner, director que fou de La Hormiga de Oro, revista catòlica que comentà infinites vegades amb elogi l'obra de Mossèn Cinto, així com amb sincer condol la seva mort l'any 1902. La mare de Josep Carner era aquella dama que cedí a l'església de Santa Maria de Capellades el cèlebre 'Tern de la Menescala'. Aquest era el seu renom. Era propietària dels terrenys que hi ha entre la carretera i el llac, on avui hi ha els jardins d'esbarjo infantils i el monument a Clavé. Allò era 'l'hort de la menescala' i fou cedit per la mare del poeta Carner a l'Ajuntament de Capellades."

Carner a l'Ateneu

2009-10-12T20:06:00.002Z

Que la figura de Josep Carner retorni a l'Ateneu Barcelonès...

Massa humanístic

2009-06-25T09:18:00.019Z

Quan vaig saber que un dels textos de l’examen de selectivitat era “Bèlgica” de Josep Carner he de confessar que em vaig emocionar. Em vaig imaginar tot d’estudiants que analitzaven la sintaxi clara del poeta i que exposaven, “en vuit línies com a màxim, els components principals de la ciutat ideal”. Me’ls vaig imaginar en el moment de l’examen, això sí, després d’haver-se eixugat les llàgrimes davant del dibuix d’aquella arcàdia tranquil·la, reposada, menestral, provinciana i avorrida. Aquella Bèlgica que té ressons dels poemes del primer Carner noucentista, d'Auques i ventalls, i que amaga, rere l’aparença d’un retrat amable, idíl·lic, intemporal i rodó, la profunda tristesa de l’home i de l’intel·lectual que no viu l’hipotètic destí de “les terres estrangeres” com un condicional sinó com una realitat amarga que el colpeix i el fa ser més savi.

Bèlgica” és un poema que invita a l’optimisme i que, en una segona lectura, també fa més savi al lector. És a dir, més trist, més conscient de la seva petitesa. Pensava tot això, i topo de cop amb la realitat de la prova. Diuen uns professors: “El text tenia registres massa elevats. Era massa humanístic”. I diuen els estudiants: “Vulnerava les normes: no pertanyia a cap de les lectures obligatòries”. I ningú, o quasi ningú, va triar Carner. I jo em pregunto si val la pena res, si és que jo ja sóc massa vell o massa ingenu, o totes dues coses. I no sé qui en té la culpa. Però aquí no importa res i no hi ha criteri, i no es tracta de saber i de gaudir sinó de no demanar registres massa elevats. I no es tracta de llegir o aprendre sinó de seguir les normes que ens fan ser, dia a dia, més estults i més idiotes.

Josep M. Fonalleras, El Periódico (12-VI-09). En castellano, aquí.

També s'han referit al tema als seus blocs en Pere de Provisionals, Albert Benzekry, Marcel Campà, Júlia Costa, David Madueño, Vicent Partal i Mercè Piqueras. I hi han dedicat altres articles Narcís-Jordi Aragó, Manuel Castaño i Miquel Pairolí a El Punt, Xavier Febrés al Periódico i el "poeta, assagista i traductor" de guàrdia de l'Avui (replicat l'endemà per Salvador Sostres). Tots plegats, val a dir-ho, presidits pel Gimferrer polonès, que acaba amb un inapel·lable "Adéu (coma) Andreu (rima popular i consonant i punt i final)".

Aquí podeu veure la notícia (i escoltar els comentaris d'uns estudiants consultats) al web de TV3.

Barcelona, ciutat castellana

2009-05-24T18:43:00.011Z

Escaparate de una papelería

Es una librería-papelería en una esquina de cualquier población catalana. Dos vitrinas flanquean la puerta, bajo un rótulo (pintado sobre vidrio o en un toldo) con el nombre: Núria, La Cua Curta o Els Quatre Cantons. Pegado al cristal, luce, decorticado, un adhesivo de alguna campaña cívica, de la subscripción de un diario o un “En català si us plau”. Los escaparates exhiben las últimas novedades. Ena. La novela de Pilar Eire, La estremecedora historia de Victoria Eugenia, la esposa de Alfonso XIII, a la que nadie quiso. El hombre del baobab de David Cantero, con el lema: “África cambió su destino”. La Guía de la España misteriosa de Pedro Ambrós. Junto a ellas, algunos best sellers internacionales traducidos al español: El testamento final, de Sam Bourne, “autor de Los 36 hombres justos”; El ejército de los saris rosas de Sampat Pal, “la conmovedora lucha de una mujer por la justicia en la India”, y Forjada en cobre de Katia Frost, con un cintillo que reproduce la recomendación de David Sierra: “Una novela vital, evocadora, en la que su protagonista no sólo forja espadas sino también nuestra visión del medioevo”. En la parte inferior, unas guías de Lonely Planet y, en un rincón, los libros catalanes de más venta: El silenci de Gaspar Hernández, en versión catalana y española, la traducción de un Ferran Torrent, Sólo socios, y el libro de Jordi Amat sobre Trías Fargas.

Cuando era jovencito me gustaban los poemas de Josep Carner de Auques i ventalls que hablaban de la estatua de un príapo en un chalé, de una dama que viajaba en tranvía o del rótulo de una modista que anunciaba a las chicas novedades color de pulga. Me gustaba especialmente un poema titulado “Barcelona, ciutat castellana a l’estiu” en el que Carner evocaba el ambiente de la capital en un verano de principios del siglo XX, cuando la población se iba de campo y playa, el Paseo de Gracia perdía su civilidad y parecía Zamora. “Oh parla castellana ¿qui et feia inconeguda,/qui et feia menyspreada de la ciutat rient?/ Altívola trepitges la nostra fe caiguda/ i dónes ufanosa els teus plomalls al vent”. Desde la acera, tirado en el suelo, un ejemplar del diario El Imparcial abordaba al lector: “Un 'Imparcial' per terra masega l’aura pura,/ i qualsevol diria que el seu cruixit murumura:/ —'A la verdad, no existe el problema catalán'”.

Ahora que todo el mundo anda tan alborozado con los silbidos al Rey y con las banderas “estelades” que pasean ostentosas ante las cámaras, no hace falta más que detenerse ante el escaparate de una de esas librerías-papelerías que años atrás sirvieron de plataforma a la resistencia cultural. Allí los libros de sobrecubierta y cartoné también hablan. La calavera de cristal de Manda Scott es uno de los más locuaces y, significativamente, noventa y cinco años después del poema de Carner, recita la misma frase de El Imparcial.

Julià Guillamon, La Vanguardia (21-V-09)

Poeta universal

2009-03-10T09:56:00.008Z

Joan Solà, una de les persones vives que més coses sap (i millor les explica) sobre la llengua catalana, va ser present a les jornades carnerianes organitzades per Jaume Coll a la Universitat de Barcelona amb motiu dels cent vint-i-cinc anys del naixement de l'autor de Nabí. Amb el títol "Carner, poeta universal", Solà n'ha deixat constància en dos articles consecutius a la seva secció al suplement 'Cultura' del diari Avui. L'Avui no permet enllaçar el suplement, però sí que el pengen en pdf uns dies més tard: aquí (21-II-09) i aquí (28-II-09) podeu llegir les dues peces del professor Solà.

El Nabí sencer

2009-02-10T21:43:00.012Z

Ja podeu veure i escoltar a VilawebTV tota sencera (compte: dura 81 minuts) la lectura de Nabí que ahir dia 9, sota el títol "Carner de viva veu", va organitzar la Biblioteca de Catalunya com acte paral·lel a les jornades "Carner a l'edifici Carner" amb motiu del 125è aniversari del naixement del poeta.

Els deu cants del llibre són llegits per Enric Casasses (cant I), Oriol Broggi (II), Jaume Coll (III), Andreu Rossinyol (IV), Carles Torner (V), Oriol Izquierdo i Dolors Oller (VI), Víctor Obiols i Jaume Subirana (VII), Jordi Cornudella (VIII), Perejaume (IX) i Narcís Comadira (X).

Quin dia va néixer Carner

2009-02-06T09:01:00.010Z

En una carta a Josep Miracle del 12 de desembre de 1957, diu Josep Carner: "us escric per retornar-vos la prova completada i dir-vos la diada exacta de la meva naixença. Corren pel món tres dates assignades a aquest fet. La sola bona és la que consta en la fe de baptisme: 5 de febrer de 1884. (Vaig ésser batejat a l'església de Betlem el 9 del mateix mes i any.)"

Efectivament, corrien (corren) pel món diferents versions sobre el dia exacte de naixement de Carner. La majoria de fonts donaven fins fa uns anys el 5 de febrer de 1884 (és el cas de l'Enciclopedia Espasa, de la biografia de Pere Calders o de tots els llibres de la Selecta —a on treballava Miracle— a partir de la informació proporcionada per l'autor en aquesta carta). Però també hi ha testimonis que parlen del 6 de febrer, com ara Miquel i Vergés al seu pròleg al Nabí americà, la nota biogràfica de Lien (editat l'any 1961 sota els auspicis de Carner i Émilie Noulet) i fins Carner mateix en una carta de 1953 a M. Antònia Salvà, i encara (en aquest cas, en un error evident) el 5 de setembre al Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana (1930). Albert Manent trobà a l'expedient de Filosofia i Lletres dels arxius de la Secretaria General de la Universitat de Barcelona un apartida de naixement que dóna com a data el dia 9 de febrer de 1884, i aquesta és la data que ell defensa. La hipòtesi és corroborada per la partida que hi ha a l'expedient per a les oposicions de Carner al cos consular (conservada a l'arxiu del Ministerio de Asuntos Exteriores), i també hi coincideixen les dades consignades al certificat matrimonial amb Émilie Noulet —que, però, devia basar-se en una partida de naixement. També el recordatori del funeral del poeta a Brussel·les dóna la data del 9 de febrer. L'afirmació clara i rotunda de Carner en aquesta carta sembla, però, desmentir la hipòtesi de Manent.

D'acord amb l'afirmació de Carner, hem anat a buscar la seva fe de baptisme a l'Arxiu Diocesà de Barcelona, amb la mala fortuna que les pàgines del període 1882-octubre 1884 han estat arrencades del llibre corresponent de l'església de Betlem. Hi ha només conservades unes llibretes petites en què es prenia nota de les dades abans de consignar-les en net al llibre gran: en aquestes llibretes no hi ha cap baptisme el dia 5 ni el dia 9 de febrer. De fet, no hi ha constància que s'hi hagués batejat el poeta. Pot ser que falti alguna d'aquestes llibretes? Pot ser que Carner s'equivoqui i no l'haguessin batejat a Betlem? Si fos així, no s'han conservat els papers d'aquella època de les parròquies properes de Sant Pau del Camp, Santa Anna ni Sant Jaume. Només de la del Pi. Però al Pi (on sí que hi ha el llibre d'aquests anys) tampoc no hi consta el bateig de Carner. Tornem a ser al cap del carrer: la veu autoritzada és indiscutiblement la del mateix poeta però d'entrada, a banda que la prova que aporta ja no existeix, dóna a dos interlocutors dos dies diferents, i tampoc no seria la primera vegada que confon una dada.

Davant de les vicissituds plantejades per Carner, Miracle li respondrà: "Doncs vet ací que coincideixo amb vós. També jo he estat afavorit amb tres dates de naixença; només que la de la meva partida és falsa. Segons la meva mare, vaig néixer el 9 de gener de 1904; segons el registre —el pare no tenia pressa— el 15; i segons la fe de baptisme, el 16. M'he decantat pel vot de la meva mare." Em sembla interessant el detall de la data de registre incorrecta. De fet, els historiadors confirmen que en aquella època la gent no solia tenir gaire pressa per anar a registrar els fills (nascuts a casa, no pas als hospitals), fins al punt que s'arribà a aprovar unes multes per als que inscrivissin les criatures amb massa dies de retard. Però feta la llei, feta la trampa: la gent anava a inscriure-les i donava una data falsa (uns dies més tard de la real) per estalviar-se la multa. És doncs plausible (però només plausible) que la data real de naixement de Josep Carner —si és que això té cap importància— fos el dia 5 de febrer de 1884.

[Extret de J. Subirana (ed.), "Epistolari entre Josep Carner, Josep M. Cruzet i Josep Miracle", dins Epistolari de Josep Carner, vol. 2 (Curial, 1995)]

Va més enllà

2009-02-05T19:51:00.005Z

No us perdeu "Aniversari", l'article de Narcís Comadira als "Colls i punys" d'aquesta setmana (a les pàgines del Quadern d'El País) sobre el classicisme de Josep Carner.

Anys i anys

2009-02-03T18:09:00.006Z

Dilluns, dimarts i dimecres vinent, del 9 a l'11 de febrer, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, sota la coordinació del professor Jaume Coll, organitza a l'Edifici Carner (al principi del carrer Aribau, allà on l'escriptor passà la infantesa) unes "Jornades Carner a l'Edifici Carner: En l'escaiença del 125è aniversari del naixement del poeta". El programa del seminari, d'accés lliure, inclou en sessions de matí i tarda intervencions breus d'una llarga llista d'especialistes carnerians, i dilluns 9 al vespre, a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya, la lectura "Carner de viva veu".

Imprescindible, diu

2009-01-27T10:27:00.006Z

El retall és de l'Avui d'avui, i me l'envia un altre dels jaumes carnerians del país. Per si no ho llegiu prou bé, el peu de foto apunta —cal pensar que com a suposat ganxo comercial— que "'La fageda d'en Jordà', de Josep Carner, és part del recital". El que sembla imprescindible és un curset de literatura (o d'ús de Google) per a alguns periodistes.

Ho deia Carner, míster

2008-12-24T17:59:00.006Z

Dues peces de Josep Maria Fonalleras al diari Sport em posen sobre la pista d'un formador d'entrenadors de futbol italià, Mario Viani, que usa Josep Carner i les seves idees sobre la creació del poema per parlar d'allò que distingeix els millors jugadors: "La llibertat del futbolista", escriu Viani, "camina conjuntament amb la llibertat del poeta: tots dos saben jugar amb les dificultats".

Notes de fulles

2008-11-22T17:20:00.010Z

El bloc Notes de lletres conté diverses entrades dedicades a poemes de Carner: una sobre "Cançó" ("Aigües de la primavera...") que remet al vídeo de Túrnez & Sesé què ja vam parlar, una altra sobre "Ostende, 31 desembre 1949" amb enllaç a les versions del poema que figuren al web sobre traducció del PEN Català, dues a partir del dístic "Pietat de la natura" (aquí i la segona, esplèndidament sucosa, aquí) i una darrera sobre "La fulla miraculosa" que apunta: "Cap de les tres fulles no és el terme d’una comparació, ni funciona estrictament com una metàfora. Les fulles són això que s’ha anomenat ―sobretot a partir de la definició d’Eliot― un correlatiu objectiu, de manera que a través de la creació d’imatges, de la descripció d’objectes concrets, d’una situació, pren forma tal o tal emoció ―es carrega allò d’una emoció―; i aquesta el lector l'aprehèn, en té l’experiència, quan el correlatiu mateix la hi evoca. Aquí ―i molt en Carner― el correlatiu objectiu va entrellaçat, a més, amb alguna fal·làcia patètica, així que objectes inanimats són presentats com a posseïdors de capteniments i sentiments humans (l’arbre «que s’exaspera», una fulla que «s’aclapara un sol instant», l’altra, que està «amb mig cor de viure encara, tresca una mica, de gairell»)."

Nobel o no

2008-11-08T16:17:00.009Z

Albert Benzekry transcriu a Sega de mots tres cartes de Joan Colomines i Puig a Josep Palau i Fabre dels anys 1961, 1962 i 1963 sobre la candidatura de Josep Carner al premi Nobel que plantegen a manera de drama clàssic el pes simbòlic de l'escriptor ("Això és una acció de guerra. No un homenatge ni una manifestació folklòrica") i l'alta exigència a què va ser sotmès ("Carner ens haurà de perdonar aquesta insistència i amb això donarà proves, una vegada més, de la seva actitud de servei continuat").

Alguna cosa sobre el tema vaig apuntar en un article general sobre la biografia de l'autor a l'exili brussel·lenc, i també se'n poden rastrejar altres cartes i més informació al quart volum de l'Epistolari de Josep Carner (Curial, 1998), que aplega la correspondència entre Carner i Colomines, i al sumari de la correspondència carneriana a l'Arxiu Josep Carner de la Biblioteca de Catalunya, ara consultable en línia.

Aigües de la primavera

2008-10-16T16:37:00.009Z

Túrnez & Sesé obren amb aquest poema el seu L'arbre de l'esperança (PICAP, 2004), basat en textos de Josep Carner i Salvador Espriu.

La peça segueix la primera versió del poema, apareguda a La paraula en el vent (1914), tot i que amb el títol que a partir de llavors li posarà l'autor (que inicialment n'havia dit "Cançó") a La inútil ofrena, Sons de lira i flabiol i Poesia: "Aigües de la primavera".

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques
les gotes es tornen brins...

La fidelitat del pelegrí

2008-09-24T14:52:00.004Z

Gaia Regina tolosana,
la meva amor és ben llunyana.

Nostra Senyora de Bordeus,
duc ma recança a vostres peus.

Verge de Londres en el fum,
el meu amor és clar costum.

Verge plorosa d'Edimboro,
jo só lluny d'ella i també ploro.

Veig son esguard, Dama de Bruges,
sobre els canals, entre les pluges.

Oh, dolça Verge de Malines,
tinc un amor de randes fines.

Gòtica Dama de París,
m'heu lliberat de mal encís.

Mare de Déu de la Mercè,
en jo tornar, deu-me sa fe.

Josep Carner, La paraula en el vent (1914)
[no aplegat a Poesia]

Carner com a combustible

2008-09-10T16:11:00.005Z

Amb la perspectiva que donen els anys ja transcorreguts, el jove bloc "Crítica de la crítica" dedica dos llargs posts ("Usos i abusos de Josep Carner I" i "Usos i abusos de Josep Carner II") a una reflexió sobre el paper de la crítica i els crítics de suplement a partir de la polèmica iniciada la primavera de 2002 per un article d'opinió del Delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya al diari Avui.

L'alfabet de la felicitat

2008-09-04T23:37:00.003Z

Per a un text llarg que se'm cou massa, rellegeixo fragments crítics sobre l'obra de Josep Carner, i un cop de sort m'avara a les pàgines de Paulina Crusat, una de les intel·ligències literàries més preclares dels anys cinquanta per aquests verals, avui estranyament desapareguda (o eclipsada) de la memòria cultural comuna. Així com de passada l'assagista i traductora se sent capaç de definir-nos el mester de l'artista ("proporcionarnos esa atmosfera más densa en emoción que el corazón necesita para respirar"). I llavors, després d'un breu elogi d'Arbres i de qualificar com essencialista la poesia dedicada per l'autor al món sensible, apunta:

Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.

El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo.

Paulina Crusat, "Carner, poeta esencialista" (1959)

Cartes amb Rodoreda

2008-06-15T21:28:00.006Z

En aquesta entrada del bloc depasseig l'autora comenta la correspondència d'exili de Mercè Rodoreda amb Josep Carner (a qui anomenava "oncle"), i la discussió entre ells per l'obertura o el tancament de la e de 'primavera'...

Carner a El quadern gris

2008-05-06T16:01:00.010Z

6 de maig de 1918
[...] Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica. [+]

19 de març de 1918

[...] Llegit «Les planetes del verdum» de Josep Carner.

Carner és probablement –tant si escriu en prosa com en vers– un dels retòrics més prodigiosos de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós –formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa –per timidesa, potser– o potser, encara, per sentit del ridícul. [+]

Josep Pla, El quadern gris

Maria Castanyer

2008-04-05T20:14:00.010Z

Joan-Josep Isern va començar fa mesos a explicar-nos amb diferents apunts a Totxanes, totxos i maons la història de la seva trobada amb el nonagenari Francesc Castanyer, de la descoberta del personatge de la germana d'aquest, Maria Castanyer, i de la relació de l'escriptora amb Josep Carner. Ara, Isern ha publicat al número d'abril de Serra d'Or un article-resum biogràfic ("Retrat –inacabat– de Maria Castanyer") sobre aquesta "protagonista o espectadora de primera fila de molts dels fets del segle XX".

Cançó de Nadal

2007-12-24T16:50:00.000Z

Branca rompuda pel vent espectral
–un dia plena de fulles i rama!–,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.

Poesia (1957, abans a El cor quiet)

"L'arbre de la nit"

2007-12-15T17:27:00.000Z

Toni Sala ha penjat al seu bloc el comentari del poema "L'arbre de la nit" que va fer dimarts passat a la Biblioteca de Catalunya, dins del cicle "Dir molt en un mig dir" en commemoració dels cinquanta anys de la publicació de Poesia.

El senyor de cada dia

2007-12-07T19:52:00.000Z

Hi ha molts homenatges a retre. Hi ha moltes excuses que podem fer servir per tornar a les promeses elementals de la vida. Una de bona: els cinquanta anys de l’edició de Poesia de Josep Carner, aquell volum totèmic que molts reverenciem. La Biblioteca de Catalunya, per commemorar l’efemèride, ha començat aquest dimarts unes lectures a càrrec de distingits carnerians. Jaume Coll, que és qui més s’ha endinsat en les variants del príncep, com en un bosc, va iniciar el recorregut, que encara té dues fites més, els dimarts abans de Nadal. No cal dir que els recomano amb fervor que s’apuntin a aquesta religió que porta consol, com va dir Joan Ferraté. Versos que són una pàtria, com va escriure el seu germà Gabriel: tot canvia, els dies i els sentits, però hi ha "mots que romanen". Se’ns ofereixen perquè els tornem a entendre, perquè ens hi puguem aferrar.

N’hi ha que veuen, en Carner, l’entrada a un lloc amable i prou. Hi veuen bonhomia, una burgesa i plàcida manera de veure el món. S’equivoquen molt. Carner és un pòsit, un dipòsit. L’ànima dels homes hi descansa, com les restes del cafè, el que es manté després de tot el que hem viscut. L’ànima dels homes n’extreu experiència i plaer: saviesa. Carner ens parla amb la destresa de l’orfebre i amb el rigor del moralista, amb el desfici de qui sap que és en el detall del ritme on s’amaga la lliçó que transmet la poesia. Cinquanta anys després, "el senyor de cada dia", des de la Bèlgica mítica que ell va dibuixar, ens parla de nou de l’emoció i del temps, de la tristesa, de tots nosaltres. Estem sols i indefensos, però Carner existeix, "en el més alt i més fosc de la nit".

Josep M. Fonalleras (El Periódico, 07/12/2007)

Desembre de 1957

2007-12-04T11:44:00.001Z

De desembre a desembre, ara en fa ja mig segle. Ho diu el F l u x. I en parlen El País i VilaWeb.

No em sé desconhortar de la nostra petitesa

2007-10-08T23:24:00.000Z

(...) Però una nació no és pas nada per a ésser closa –com volia l’ideal xinès o espanyol– per unes o altres muralles, sinó conversadora; servirà, com definia Mazzini, un ideal específic, però en final benefici de tots, i amb un relleu d’encuny religiós. Convindrà afegir que la millor revenja d’un poble que es trobarà, en el tomb dels dies alterosos, cohibit o bé captiu, serà l’arborament de la seva devoció universalista. S’ha parlat en els dies moderns del sagrat egoisme de les nacions. Sentiment d’amateurs si ho compareu amb la força ferrissa i el protagonisme implacable del poble hebreu. El qual, nogensmenys, va convertir el seu Déu exclusiu en Déu de tots en el captiveri, tot planyent-se sota les arbredes fluvials de Babilònia. El monoteisme, origen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució.

Hi ha un estil, en cultura, de neomaltusianisme, de vaga de fecunditat, i és l’endogàmia dels esperits, la instauració del típic en una escaparata reverenciada. Ça com lla el particular no existeix si no és com a aturada supervivència d’una antiga característica més extensa, i comunament duta per immigrants. Gairebé res no és autòcton, sinó regolfat. Hom no viu sinó de manlleus, d’una tàcita selecció d’encavallaments. És de mal suportar l’asserviment de la cultura a un prejudici polític de to sectari o a una educació bel·licosa, amb contaminació de llurs essències i llurs procediments. En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fóra, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara. Defalleix l’esperit entre fronteres eriçades; i no li lleven, per si sols, gaire profit els més grans atributs del poder material, la vastedat, la força i el parpelleig ple d’amenaça.

Molt pot ésser reservat, en canvi, a una petita contrada en aquestes riberes, si ens fem aixopluc de l’humà, refugi de l’universal. Convindria tirar al foc tota la vèrbola, tota la fatuïtat inconscient, tota la satisfacció gratuïta; però, després de tot això, depèn només d’una superior tensió espiritual que cap redreçament mai somniat no sigui pas impossible. I per atènyer aquesta tensió ens cal força més que la tutela coadjuvant que se’ns proposa d’una bibliografia científica, sobretot traduïda, i d’una art literària que voldria passar per senyorejadora i que rarament ha superat la pròpia antologia folklòrica. (...)

No em sé desconhortar de la nostra petitesa. Alguns dels pobles que han estat agents més subtils de la civilització conegueren igual o pitjor penúria pel que fa a la demarcació territorial i al nombre de llurs vivents. Però cal excel·lir, cal expandir-se endalt, i això no es guanya sinó per àrdua qualitat. En el pitjor del cas, preferiria la meva pròpia indigència a la d’un veí. La diferència és que la meva no es resignaria pas definitivament a un motlle burocràtic sense substància o a un esperit felibresc en perpètua evaporació. Però la manera que te l’arbre de riure’s de la tàpia que tanmateix el defensa és de branquejar per damunt del camí, com si diguéssim a tot cel.

“Universalitat i cultura”, La Publicitat i El Matí, 30 d’abril de 1935

De diners (segons Soldevila)

2007-07-02T10:27:00.000Z

Transcric (gràcies a l'atenció d'en Joan de Déu Domènech) una interessant anotació dels dietaris d'exili de Ferran Soldevila recentment completats, que duu data "12.X.39". I dic interessant perquè parla de la marxa de Carner a fer de diplomàtic, a partir de 1921, des d'una perspectiva no sé si gaire sofisticada però prou reveladora, si més no complementària de les més habituals... I és una perspectiva que als que hem editat les cartes del poeta no se'ns fa gens estranya.
------------------------------------------------------------------------------

«En Riba parlava d'en Carner. Deia que és un dels homes a qui deu més, que més l'ha influït i que més coses li ha solucionat. A un lloc on en Carner tingués influència hi aniria tranquil·lament, segur que no li mancaria el seu ajut. És un home naturalment generós, que no tindria sinó 50 ptes. i veuria que un amic les necessitava i les hi donaria. Ara, és terrible per als enemics i empipador per als indiferents. La seva brometa i la seva ironia, insistents, repetides, acaben per molestar. Si no ha restat a Catalunya, no és pas perquè no li'n fossin donades facilitats. L'Editorial Catalana en fou una. Però s'hi va desacreditar. No passava dia que no demanés diners: ara 10 pts., ara 15, ara 25; tot, petites quantitats, que, sumades, feien quantitats serioses, a compte de treballs a fer que, finalment, era materialment impossible que fes, i que no feia. Cada petita quantitat rebuda, en Carner feia un rebut: "Tantes ptes. Josep Carner." Els rebuts anaven omplint un calaix. "Això jo ho he vist", deia en Riba.
»En Cambó, per arreglar-li la situació, va col·locar-lo a La Veu, en un càrrec per damunt del director (en Pellicena), al mateix temps que li encomanava la feina que després va fer en Josep Pla i que va donar per resultat els volums del Cambó. A La Veu, en Carner va arribar amb la intenció de fer sirgar la gent, i, en aquest sentit va parlar-los; però al cap de pocs dies, ja no tenia hora d'arribada, i s'entretenia en brometes als redactors, tirant les cartes dels uns en la bústia dels altres, o bé sobres amb retrats de ballarines, o bé escrivint versets al·lusius en les parets del wàter, etc. "Penseu que això ho feia un home de 45 anys", comentava en Riba.
»Pel que fa als treballs per a la història política d'en Cambó, mai no va arribar a fer res. I encara, quan ho va deixar córrer, calgué reclamar-li papers i llibres d'en Cambó. Per aquestes i altres causes en Cambó deia un dia d'en Carner: "És l'home més amoral que he conegut." I en Riba s'indignava recordant l'article de Gaziel, Cataluña devoradora de hombres: Carner, Ors, Pijoan. Cap d'ells va marxar perquè Catalunya els devorés. Si hi haguessin restat, almenys fins fa poc temps, hi haurien estat uns reis. En Pijoan va marxar a causa d'una dona. Encara en Gassol va intentar que en Carner tornés. Però fou impossible, perquè si nosaltres ens conformàvem de viure amb 1500 ptes. al mes, en Carner en necessitava 4500.»

Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats (1939-1943), Tres i Quatre, 2007, pp. 131-133

A Mèxic: un casament

2007-06-27T15:16:00.000Z

Un dels moments de la biografia carneriana de què tenim menys informació concreta (potser després de l'etapa libanesa) és el del seu primer exili a Mèxic, coincidint amb l'esclat de la segona Guerra Mundial: Julià Guillamon escriu al catàleg Literaturas del exilio-México (a punt d'aparèixer coincidint amb la itinerància al DF de l'exposició que va comissariar), unes pàgines abans de reproduir-hi una foto inèdita de Carner i la seva esposa asseguts a taula vestits de gala, el 1945, al casament de Teresa Armendares i Eduardo Lozano...

«En el Orfeó Català, el día de Sant Jordi, encuentro un ejemplar de Lligam, de Josep Carner, editado en Bélgica y dedicado al doctor Salvador Armendares. El mismo día conozco a sus hijas: Teresa Armendares y su hermana Mercè, que viene acompañada por su marido, Josep Maria Francès Camps. Carner llegó a México en la primavera de 1939 y se quedó hasta finales de 1946. Fue miembro del Consell Nacional de Catalunya y profesor del Colegio de México. Salvador Armendares llegó en el Sinaia en junio de 1939. En los primeros meses recibió el encargo del Comité Técnico de Ayuda a los Refugiados Españoles (CTARE) de organizar la convalidación de títulos universitarios. Fue presidente de la Comunitat Catalana de Mèxic hasta su muerte en 1964. Antes de la guerra, Josep Maria Francès Ladrón de Cegama, dirigía la página literaria de La humanitat, autor de la novela utópica Retorn al sol (1918). En el exilio escribió un libro autobiográfico, Memorias de un cero a la izquierda. Cincuenta años de la vida de una ciudad y de cuatro continentes a través de los recuerdos de un hombre perfectamente gris. Lo proyectó en 1929: una gran saga, en varios volúmenes, a la manera de los Rougon-Macquart. Publicado en México en 1962, se abre con la descripción de la vida en Barcelona a finales del siglo XIX y termina con la estancia en Toulouse y con los preparativos del viaje del Nyassa. Yo había leído esta última parte que me causó una tremenda impresión. Josep Maria Francès arremetía contra sus amigos escritores, contra los dirigentes del SERE, contra el administrador del refugio de Toulouse, Camille Soula, que se resistía a reconocerle como periodista. "Si no supe luchar contra ellos, tan conocidos, ¿cómo triunfaré en mi lucha con lo Desconocido?"
»Teresa y Mercè Armendares son hijas del doctor Salvador Armendares, Diputado del Parlamento de Cataluña y responsable de sanidad del Sinaia. Teresa Armendares me recibe en su casa de la calle Presa don Martín, frente al Parque Arturo Mundet. Su esposo, Eduardo Lozano, trabajó treinta años como ingeniero en Petróleos Mexicanos. Su padre, Joaquín Lozano, era hijo del delegado del gobierno de la República en Barcelona. Teresa y Eduardo se conocieron en México, en el Instituto Luis Vives, y se casaron en 1945. En las fotografías de la boda aparecen los doctores Puche, Pla i Armengol, Espinasa, Parés; el poeta Josep Carner y Émile Noulet, a punto de marcharse a Bélgica; el constructor Enrique Aburto Palacios, que urbanizó Polanco; el delantero Julio Munllock que en 1937 se quedó en México después de una gira del F.C. Barcelona, y que en los años cuarenta fue una de las figuras del Club de Futbol Atlante, uno de los fundadores de la liga profesional mexicana.»

Casasses i Carner

2007-03-02T06:23:00.000Z

De fa ja uns anys, enmig de la saragata que ha convertit Carner en l'ase dels cops d'un escamot d'autoproclamats redemptors de la literatura catalana, Enric Casasses ha anat escrivint alguns dels millors articles periodístics (viscuts i entenedors alhora) sobre l'autor de Cor quiet. Articles com "Novament Carner", "Carner i la creació del poema", "Del principat poètic" o aquest altre més recent que transcrivim ara, publicat a l'edició catalana d'El Mundo...

-----------------------------------------------------------------

NADALA PERQUÈ LA CANTIN ELS PIRATES

A voltes per caracteritzar un període s'agafa un nom significatiu. Així, del noucentisme, sovint llegim que és Ors i Carner. En aquesta línia la millor definició que en conec és la de Joan Fuster en un text de 1962: parlant del moment de Carles Riba, Agustí Esclasans, Carles Soldevila, Miquel Llor... diu Fuster: "Aquella generació, nodrida en la mamella túrgida i pseudohel·lènica del Glossari, bressolada en les cadències subtils i sàvies de Carner..." Quina eficàcia de penetració que obté Fuster amb un simple parell d'adjectius ben posats!

Ors és un literat interessant però obnubilat pel poder: sembla que aspiri al càrrec de seleccionador nacional i vulgui determinar l'estil de joc de tot el conjunt del país. En la seva obra, és a dir, escrivint, té un estil ampul·lós, barroc i artificiós, suat, erotitzat, gras, que el converteix en el menys noucentista de tots els escriptors noucentistes. Diu que creu en la deessa raó dels francesos (la guillotinadora) i en la democràcia grega (esclavista), però el seu esperit ens fa pensar més en l'indiano que ha tornat de Cuba amb el cap ple de sensuals danses mulates i, és clar, quan va a l'escola de bibliotecàries, que ell ha fundat i dirigeix, perd el món de vista. Alguns escrits d'Ors, com el pròleg a La muntanya d'ametistes del cavaller Guerau, recorden més el diví marquès de Sade que altra cosa. No ho dic per carregar-me'l sinó per situar-me'l: la pàgina és molt bona.

En canvi Carner, contra el que en diuen alguns manuals, com a poeta no és de dretes (ni d'esquerres), com no ho és Balzac en tant que novel·lista: és dels humans, és de tota la societat.O encara més: és de tota la civilització. Ell és la civilització. No veure un clàssic indiscutible en el poeta de Lluna i llanterna és tenir el nas encastat en "la lassa i espectral malenconia/ del nostre mur de fang", que en diu ell.

Aquest barceloní que va acabar abraçant la carrera diplomàtica, aquell senyor tan discret i elegant, resulta que és el millor autor de cançons de mariners i de pirates del segle XX: «és un engany la dolçor dels dofins». Per definir la seva poètica fa servir la imatge de l'ham primer i després la de la xarxa, en un gran sonet -"La xarxa encomanada"-, que en essència correspon a una imatge de la poesia del Mèxic pre-espanyol, però Carner hi tira la xarxa des dels mateixos llaguts empordanesos amb què no pesca Foix. En mar Foix sembla un botiguer endiumenjat i enlluernat. En canvi Carner, quan s'embarca, és verament pescador. O mariner de ganivet a la butxaca, com en la divertida cançó on compara la mar i els ports: "Els ports són la follia/ però la mar té un seny".

En prosa, un cop tot comptat i rebatut, el gran model noucentista d'escriptura neta i funcional per al segle XX (i XXI), el que quadra amb l'arquitectura de Torres Clavé i de Sert, és l'estil definitori de Pompeu Fabra, que no necessita excloure les aportacions de Maragall, de Català, de Rusiñol, i que no s'avergonyeix d'admirar i estimar Verdaguer.

Enric Casasses (El Mundo Catalunya, 22/02/2007)

Glosses al Patufet

2007-02-07T01:53:00.000Z

El 1904, el mateix any de l'aparició del Llibre dels poetes i les Deu rondalles de Jesús infant, un jove Carner va publicar també a En Patufet, sota el pseudònim Pepet C., nou glosses de cançons infantils populars aplegades aquí, amb una aclaridora presentació de l'assumpte.

¡Mecatxo!el senyor Joseph Carner qu'en sab de fer versos; que vos ne sembla d'aquestas poesías qu'ha publicat tituladas Glosas, ¡he! que son molt remacas; donchs heu de saber que las hi tretas d'un llibre que aquestos días ha publicat lo senyor Carner anomenat "Llibre dels poetas" que cregueu val ben bé la pena de comprarlo perque es molt bonich y está d'alló mes ben escrit...

La glòria del Príncep

2006-12-27T20:56:00.001Z

UN PODEROSO VIENTO LLAMADO CARNER

"Existe una manera catalana de ironizar y de tomar distancia que Salvador Espriu bordaba y que mayormente aprendió —disposición aparte— del grupo mal lechado de Francesc Trabal y Pere Quart que viene directamente de Josep Carner. Luego está ese otro modo nuestro de dibujar y de mirar el paisaje, que no es el suntuoso de Verdaguer y Perejaume sino el que utilizan formidables y discretos líricos como Josep Pla, Marià Manent o Josep Sebastià Pons que procede asimismo del maestro Carner. Y luego está ese runrún angustioso, ese dolor jamás cicatrizado que apenas se cuenta pero que siempre supura y se da a entender en Quim Monzó, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga que sin duda principia también en Carner. Y está, huelga decirlo, ese juego palpitante con el idioma y sus trampas, su entresijo, su disfrute ávido y su paradoja por el que se chiflan Pere Gimferrer y también J.V. Foix y Josep M. de Sagarra, aprendidos del ejemplo innegable de Carner. La gloria debe ser esto, el príncipe de los poetas está como Dios en todas partes. Sigue siendo el escritor catalán con mayor trascendencia, con hijos, nietos y biznietos más numerosos y disímiles entre sí. Bueno, está en todas partes menos en una: las bibliotecas y librerías. L'oreig entre les canyes, que presentamos aquí, contó con una tirada de sólo 250 ejemplares en su primera edición (Igualada, 1920) y nunca había vuelto a ser editado como volumen independiente hasta hoy [...]"

Jordi Galves (La Vanguardia, Cultura/s, 27/XII/2006)

Ens arriba l'oreig

2006-12-06T17:39:00.002Z

Molt sobrada d'excel·lència deu anar una societat literària que obvia durant prop de noranta anys un llibre com L'oreig entre les canyes. Aparegut originalment l'any 1920, poc abans del salt de Carner a la carrera diplomàtica, Edicions 62 l'acaba de reeditar per primera vegada (mantenint la lliçó de llavors, sense incorporar-hi els canvis de 1957), amb "edició, introducció i apèndixs" de Jaume Coll.

Hi ha, entre d'altres, aquell dístic impressionant:

PIETAT DE LA NATURA

A l'arbre hi ha una fulla que mig se'n porta l'aura,
i l'últim raig del dia, que ho veu, encar la daura.

i poemes antològics com la "Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar", la "Tarda d'estiu" comentada per Gabriel Ferrater, "Destins", "Canticel" o aquest altre, que anunciava prou clarament un canvi de cicle i ho feia amb la rara aparició fugaç de la figura de la mare del poeta:

POSSESSIÓ

Quan, en la fúria de la jovenesa,
s'omplí l'ànima meva de brogit
i era com una cambra tota encesa
on s'esbatrà la gent tota la nit,

restaven a sa porta amb timidesa
les ombres ignorades del sentit:
la meva mare, lassa de tristesa,
i aquella amor que emmalaltí d'oblit.

Ara la festa dins mon cor s'apaga
i van partint els hostes cridaners;
torneu, espectres, a la casa obaga;
el que volíeu, per vosaltres és.

Oh, tu, Remordiment, sense paraula,
vine, sorrut, a desparar la taula.

Qüestionari Proust

2006-10-14T16:20:00.003Z

El web del Centre Cultural La Mercè inclou un petit apartat sobre el "Qüestionari Proust", amb la transcripció de les respostes de quatre escriptors catalans: Pere Calders, Víctor Català, Salvador Espriu i Josep Carner, potser provinents de les 43 respostes catalanes al qüestionari Proust publicades per Lluís Permanyer a la col·lecció La Mirada d'Edicions Proa l'any 1967.

Els Sagarra i Carner (1970)

2006-09-15T16:25:00.000Z

Joan de Sagarra dedicà un "La horma de mi sombrero" (El País, 1-X-2000) a recordar el fugaç retorn de Josep Carner i la seva esposa a Barcelona, la primavera de 1970, a evocar l'article que llavors va escriure per a Tele/eXpres ("Préssecs d'or") i a parlar de la relació entre el seu pare, Josep M. de Sagarra, i l'autor de Poesia posant alguns punts sobre les is del que un servidor deia (o, més aviat, no deia) a Josep Carner: l'exili del mite. La peça del Sagarra fill, "Recuerdo de Josep Carner", es pot llegir aquí. Valgui aquest apunt d'ara com a triple homenatge conjunt als dos Sagarra i al poeta de la fruita (tos braços nus m'allarguen préssecs d'or) potser pintada amb purpurina.

Tirant lo Blanch

2006-08-25T12:26:00.000Z

A la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives podem llegir un article del professor Anton M. Espadaler (publicat originalment el 1992 a Catalan Review) sobre "Josep Carner i Tirant lo Blanch", en què s'apunta que tot i que els noucentistes "per la sensibilitat que els guiava connectaven millor i amb més facilitat amb el passat greco-llatí que no pas amb d'altres moments de la història del país", Carner quedà fortament impressionat pel Tirant, i el 1927 el proposava com el llibre adient perquè la joventut catalana hi aprengués generositat, mundanitat i gentilesa.

També, segons Espadaler, és el Tirant (i un homenatge a Martorell) el que cal buscar a la base del poema "El traïdor", aparegut per primera vegada just aquell any (sota el títol d'"El cavaller afrontat") a Sons de lira i flabiol:

Cavaller pregonat per deslleial
passa, blanc com un mort, entre rengleres (...)

Descarregar-se La creació d'Eva i altres

2006-08-11T15:20:00.000Z

Tant a Manybooks.net (portal amb llibres sencers per a iPods i PDA) com al Project Gutenberg hi ha, entre els títols gratuïts en oferta, el recull carnerià La creació d'Eva i altres contes, en l'edició original de 1922 a l'Editorial Catalana (Les Eines de Laia en va publicar el 1980 una altra ja introbable, amb pròleg d'Albert Manent).

Per als interessats en el Carner traductor, a tots dos llocs hi ha també accés a la vella versió de Les alegres comares de Windsor (Editorial Catalana, 1909), de William Shakespeare, i a L'amic Fritz, d'Erckmann-Chatrian (Editorial Catalana, s.d., però de 1918), traduït amb el pseudònim Joan Sitjar.

Dickens i Carner

2006-07-25T15:29:00.000Z

L'altre dia Jordi Llovet reivindicava, a la seva secció del "Quadern" d'El País, determinades traduccions emblemàtiques com a part del patrimoni a mostrar i contar si volem aprendre a anar pel món (editorial i literari). I posava els Dickens de Carner en un primer paquet destacable: el tema no ha estat (ni continua estant) exempt d'una certa polèmica. A internet hi ha en pdf un molt bon article de Marcel Ortín (UPF), primer especialista en la prosa carneriana, sobre "Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics", aparegut originalment a Quaderns. Revista de traducció (núm. 7, 2002).

Carner, Rodoreda i Obiols

2006-07-19T08:33:00.002Z

Dins la sèrie "Estimada Rodoreda" que va emetre Catalunya Ràdio, a l'arxiu d'Edu365 es pot escoltar i/o descarregar un capítol (5:38) dedicat a la relació epistolar entre Josep Carner, ja instal·lat a Brussel·les, i Mercè Rodoreda (que el tractava d'oncle) i Armand Obiols des de París, a començament dels anys quaranta.

El poeta nòmada, a TV3

2006-07-18T08:59:00.000Z

Aquesta matinada, poc després de les dotze, TV3 emet el capítol de la sèrie Noms dedicat a Josep Carner, titulat "El poeta nòmada". Enregistrat ara fa un parell d'anys, el reportatge compta amb un web exhaustiu ben recomanable.

Carner a Beirut

2006-07-16T21:33:00.000Z

Tomàs Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut durant molt de temps, va publicar ara fa un any aquest article sobre l'estada de Josep Carner a la capital del Líban, a mitjans de la dècada dels trenta.

---------------------------------------------------------------------

EL CONSULADO DE CARNER EN BEIRUT

Josep Carner pasó en Beirut, en palabras de su biógrafo Albert Manent, uno de los periodos más sedantes y venturosos de su vida. Carner fue cónsul de España en Beirut, desde febrero de 1935 hasta septiembre de 1936, comenzada ya nuestra guerra civil. A lo largo de su estancia escribió para La Publicitat artículos hermosos, agudos, penetrantes. Estos trabajos aparecían bajo el antetítulo “Del Pròxim Orient”. Carner describía el paisaje de estas costas -los naranjales del camino de Saida, la Sidón de los fenicios, las tranquilas montañas cercanas de Beirut, antes pobladas de pinos no lejos de Brumana donde alquiló una casa de verano- contaba las pequeñas menudencias que acontecían en la ciudad, las hazañas del bandido Fuad Allame –un 'gentleman' educado en la Universidad americana que robaba a los ricos en provecho de los pobres– y se interesaba en conocer las costumbres, la historia de la religión musulmana.

Cada mañana el cónsul poeta se ponía a escribir su artículo. El que había sido canciller de la Embajada española, Sidi del Burgo al que yo conocí a mi llegada a la ciudad, y que ya entonces trabajaba como secretario del consulado, me contó algunos recuerdos de Camer. Cuando entraba en la cancillería -en aquella época la oficina y la residencia del cónsul estaban en el mismo edificio- se encontraba al escritor en pijama, pergeñando su artículo. "Esto me interesa más que el sueldo de cónsul, ¿sabe usted?", le decía Camero Por cada uno que envío me pagan cien pesetas.

Plácidamente transcurría la mañana. La casa que habitó Carner, el inmueble Gandur es una hermosa casa de dos pisos rodeada de una verja de hierro con vistas, entonces, sobre el mar por su parte trasera. Su fachada con un gracioso balcón cubierto da a una concurrida calle, por donde circulaba un tranvía que atravesaba un barrio alegre, sereno, ahora de una elegancia decadente en el que había villas, mansiones como la que albergaba la Embajada de Francia, con espaciosos jardines.

"Había poco trabajo", me contaba el canciller, "y pasábamos muchas horas hablando". "A mí me maravillaba la gracia de su conversación. Hablaba de todo. Era un hombre muy culto. Muchas veces discutimos de política porque él se mostraba partidario fervoroso de la República mientras que yo era monárquico. Algunos días iba a visitar a Mohamad Fadallah que más tarde fue embajador del Líbano que estaba traduciendo el Corán al francés. Carner abrigaba entonces el proyecto de verterlo al catalán. Fadallah le leía pasajes del libro y Carner iba tomando notas. Además de Fadallah trató mucho al que fue cónsul de los Países Bajos, el señor Patrice Camilliane".

El señor Del Burgo recordaba algunas pequeñas anécdotas de la vida de Carner en Beirut como cuando un domingo desapareció, misteriosamente, la bandera española del consulado. Por lo visto fue el sereno del barrio, que al atardecer, viéndola colgada en el balcón, pensó que se habían olvidado de arriarla y se apresuró a recogerla. En cierta ocasión Carner, que había plantado en el jardín rosales y claveles, envió una petición al Ministerio de Asuntos Exteriores para que le destinaran una suma para los gastos de su mantenimiento. Pero en Madrid rehusaron atender su demanda diciendo que el jardín era un asunto de su incumbencia personal.

A través de sus artículos, se nos revela ampliamente. Quiero decir que si bien sus temas predominantes eran los temas líricos tratados con su habitual fuerza de expresión, resultado de un "esfuerzo mental continuado y persistente" como escribió Pla, hay otros puramente políticos.

Como corresponsal, como cronista, fue uno de los primeros que se ocupó profundamente en los periódicos españoles de un problema que entonces estaba a punto de iniciarse. Me refiero al problema de Palestina. Camer habla a sus lectores –sus artículos tienen siempre este carácter de conversación espontánea y a la vez exigente– de la llegada de las primeras "aliyas" de judíos a Palestina, del engrandecimiento de Tel Aviv, que "podrá convertirse en la primera ciudad del Oriente Medio", o de las ventas de las tierras de los "effendi". Se percata de que como reacción al sionismo se va a popularizar el naciente nacionalismo árabe y observa, agudamente, que es el movimiento de los ''fellahin" o campesinos el que va a denunciar la falta de conciencia nacional de los señores feudales palestinos.

"Avui la ballugadissa del petits 'fellahin' de Palestina arrosega fins i tot els arabs poderosos que si no haguès estat per aquella mena de contagis no haurian pas reaccionat amb tanta decisió contra el sionisme i ben segur haurien continuat venent i si haurien instal•lat, no pas sense goig de llur cor, a la Síria o al Egipte".

Carner sabe captar con la misma precisión los inicios del movimiento comunista que llega a Palestina con los primeros judíos, la importancia del petróleo para alimentar los nacionalismos de los países orientales, el peculiar talante colectivo del Líbano.

"Nadie conoce el futuro de estas riberas solicitadas por un panarabismo retórico –traduzco– pero estoy seguro, basta con ver estas oliveras del camino de Saida que si alguna vez quiere gobernar aquí un desarraigado, un verdadero árabe del Hedjaz o del Yemen será considerado mucho mas extraño que un turco". A Carner le encantó la diversidad espontánea de la vida de un Oriente "tot de flaires i fortors". Sus sutiles descripciones del paisaje del Líbano, de su luz, de sus personajes pintorescos se completan con reflexiones sobre la estética, las costumbres árabes. A veces son apólogos deliciosos sobre el islam, los turbantes, los velos de las mujeres, pequeños cuentos de antiguos califas o emires, los que el poeta va describiendo tranquilamente en su consulado. Carner cita a Gobineau, Morand, Thomson o a algún clásico de la literatura árabe, o simplemente algún autor de un libro importante sobre estos pueblos. Con su lectura profundiza y enriquece su conocimiento del Oriente.

Esta serenidad, este gozo creador, este tranquilo fluir de los días, se deshicieron brúscamente con la muerte de la esposa del poeta Carmen de Osa, que fue enterrada en un pequeño cementerio de Beirut. Continuó en su puesto de cónsul durante varios meses más. Sidi del Burgo guardaba como recuerdo de Carner un viejo sombrero de copa que por equivocación confundió con el suyo. El sombrero tenía la marca de la casa Codet de la Rue Thiers de Le Havre, donde Carner había desempeñado antes el puesto de cónsul. El señor Del Burgo nunca se lo pudo calzar porque era demasiado grande para su cabeza.

Tomàs Alcoverro (La Vanguardia, 26/06/2005)