02 de març 2007

Casasses i Carner

De fa ja uns anys, enmig de la saragata que ha convertit Carner en l'ase dels cops d'un escamot d'autoproclamats redemptors de la literatura catalana, Enric Casasses ha anat escrivint alguns dels millors articles periodístics (viscuts i entenedors alhora) sobre l'autor de Cor quiet. Articles com "Novament Carner", "Carner i la creació del poema", "Del principat poètic" o aquest altre més recent que transcrivim ara, publicat a l'edició catalana d'El Mundo...

-----------------------------------------------------------------








NADALA PERQUÈ LA CANTIN ELS PIRATES

A voltes per caracteritzar un període s'agafa un nom significatiu. Així, del noucentisme, sovint llegim que és Ors i Carner. En aquesta línia la millor definició que en conec és la de Joan Fuster en un text de 1962: parlant del moment de Carles Riba, Agustí Esclasans, Carles Soldevila, Miquel Llor... diu Fuster: "Aquella generació, nodrida en la mamella túrgida i pseudohel·lènica del Glossari, bressolada en les cadències subtils i sàvies de Carner..." Quina eficàcia de penetració que obté Fuster amb un simple parell d'adjectius ben posats!

Ors és un literat interessant però obnubilat pel poder: sembla que aspiri al càrrec de seleccionador nacional i vulgui determinar l'estil de joc de tot el conjunt del país. En la seva obra, és a dir, escrivint, té un estil ampul·lós, barroc i artificiós, suat, erotitzat, gras, que el converteix en el menys noucentista de tots els escriptors noucentistes. Diu que creu en la deessa raó dels francesos (la guillotinadora) i en la democràcia grega (esclavista), però el seu esperit ens fa pensar més en l'indiano que ha tornat de Cuba amb el cap ple de sensuals danses mulates i, és clar, quan va a l'escola de bibliotecàries, que ell ha fundat i dirigeix, perd el món de vista. Alguns escrits d'Ors, com el pròleg a La muntanya d'ametistes del cavaller Guerau, recorden més el diví marquès de Sade que altra cosa. No ho dic per carregar-me'l sinó per situar-me'l: la pàgina és molt bona.

En canvi Carner, contra el que en diuen alguns manuals, com a poeta no és de dretes (ni d'esquerres), com no ho és Balzac en tant que novel·lista: és dels humans, és de tota la societat.O encara més: és de tota la civilització. Ell és la civilització. No veure un clàssic indiscutible en el poeta de Lluna i llanterna és tenir el nas encastat en "la lassa i espectral malenconia/ del nostre mur de fang", que en diu ell.

Aquest barceloní que va acabar abraçant la carrera diplomàtica, aquell senyor tan discret i elegant, resulta que és el millor autor de cançons de mariners i de pirates del segle XX: «és un engany la dolçor dels dofins». Per definir la seva poètica fa servir la imatge de l'ham primer i després la de la xarxa, en un gran sonet -"La xarxa encomanada"-, que en essència correspon a una imatge de la poesia del Mèxic pre-espanyol, però Carner hi tira la xarxa des dels mateixos llaguts empordanesos amb què no pesca Foix. En mar Foix sembla un botiguer endiumenjat i enlluernat. En canvi Carner, quan s'embarca, és verament pescador. O mariner de ganivet a la butxaca, com en la divertida cançó on compara la mar i els ports: "Els ports són la follia/ però la mar té un seny".

En prosa, un cop tot comptat i rebatut, el gran model noucentista d'escriptura neta i funcional per al segle XX (i XXI), el que quadra amb l'arquitectura de Torres Clavé i de Sert, és l'estil definitori de Pompeu Fabra, que no necessita excloure les aportacions de Maragall, de Català, de Rusiñol, i que no s'avergonyeix d'admirar i estimar Verdaguer.

Enric Casasses (El Mundo Catalunya, 22/02/2007)

Cap comentari: