02 de juliol 2007

De diners (segons Soldevila)








Transcric (gràcies a l'atenció d'en Joan de Déu Domènech) una interessant anotació dels dietaris d'exili de Ferran Soldevila recentment completats, que duu data "12.X.39". I dic interessant perquè parla de la marxa de Carner a fer de diplomàtic, a partir de 1921, des d'una perspectiva no sé si gaire sofisticada però prou reveladora, si més no complementària de les més habituals... I és una perspectiva que als que hem editat les cartes del poeta no se'ns fa gens estranya.
------------------------------------------------------------------------------

«En Riba parlava d'en Carner. Deia que és un dels homes a qui deu més, que més l'ha influït i que més coses li ha solucionat. A un lloc on en Carner tingués influència hi aniria tranquil·lament, segur que no li mancaria el seu ajut. És un home naturalment generós, que no tindria sinó 50 ptes. i veuria que un amic les necessitava i les hi donaria. Ara, és terrible per als enemics i empipador per als indiferents. La seva brometa i la seva ironia, insistents, repetides, acaben per molestar. Si no ha restat a Catalunya, no és pas perquè no li'n fossin donades facilitats. L'Editorial Catalana en fou una. Però s'hi va desacreditar. No passava dia que no demanés diners: ara 10 pts., ara 15, ara 25; tot, petites quantitats, que, sumades, feien quantitats serioses, a compte de treballs a fer que, finalment, era materialment impossible que fes, i que no feia. Cada petita quantitat rebuda, en Carner feia un rebut: "Tantes ptes. Josep Carner." Els rebuts anaven omplint un calaix. "Això jo ho he vist", deia en Riba.
  »En Cambó, per arreglar-li la situació, va col·locar-lo a La Veu, en un càrrec per damunt del director (en Pellicena), al mateix temps que li encomanava la feina que després va fer en Josep Pla i que va donar per resultat els volums del Cambó. A La Veu, en Carner va arribar amb la intenció de fer sirgar la gent, i, en aquest sentit va parlar-los; però al cap de pocs dies, ja no tenia hora d'arribada, i s'entretenia en brometes als redactors, tirant les cartes dels uns en la bústia dels altres, o bé sobres amb retrats de ballarines, o bé escrivint versets al·lusius en les parets del wàter, etc. "Penseu que això ho feia un home de 45 anys", comentava en Riba.
  »Pel que fa als treballs per a la història política d'en Cambó, mai no va arribar a fer res. I encara, quan ho va deixar córrer, calgué reclamar-li papers i llibres d'en Cambó. Per aquestes i altres causes en Cambó deia un dia d'en Carner: "És l'home més amoral que he conegut." I en Riba s'indignava recordant l'article de Gaziel, Cataluña devoradora de hombres: Carner, Ors, Pijoan. Cap d'ells va marxar perquè Catalunya els devorés. Si hi haguessin restat, almenys fins fa poc temps, hi haurien estat uns reis. En Pijoan va marxar a causa d'una dona. Encara en Gassol va intentar que en Carner tornés. Però fou impossible, perquè si nosaltres ens conformàvem de viure amb 1500 ptes. al mes, en Carner en necessitava 4500.»

Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats (1939-1943), Tres i Quatre, 2007, pp. 131-133