24 de desembre 2007

Cançó de Nadal

Branca rompuda pel vent espectral
–un dia plena de fulles i rama!–,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.

                     Poesia (1957, abans a El cor quiet)

15 de desembre 2007

"L'arbre de la nit"









Toni Sala ha penjat al seu bloc el comentari del poema "L'arbre de la nit" que va fer dimarts passat a la Biblioteca de Catalunya, dins del cicle "Dir molt en un mig dir" en commemoració dels cinquanta anys de la publicació de Poesia.

07 de desembre 2007

El senyor de cada dia








Hi ha molts homenatges a retre. Hi ha moltes excuses que podem fer servir per tornar a les promeses elementals de la vida. Una de bona: els cinquanta anys de l’edició de Poesia de Josep Carner, aquell volum totèmic que molts reverenciem. La Biblioteca de Catalunya, per commemorar l’efemèride, ha començat aquest dimarts unes lectures a càrrec de distingits carnerians. Jaume Coll, que és qui més s’ha endinsat en les variants del príncep, com en un bosc, va iniciar el recorregut, que encara té dues fites més, els dimarts abans de Nadal. No cal dir que els recomano amb fervor que s’apuntin a aquesta religió que porta consol, com va dir Joan Ferraté. Versos que són una pàtria, com va escriure el seu germà Gabriel: tot canvia, els dies i els sentits, però hi ha "mots que romanen". Se’ns ofereixen perquè els tornem a entendre, perquè ens hi puguem aferrar.

N’hi ha que veuen, en Carner, l’entrada a un lloc amable i prou. Hi veuen bonhomia, una burgesa i plàcida manera de veure el món. S’equivoquen molt. Carner és un pòsit, un dipòsit. L’ànima dels homes hi descansa, com les restes del cafè, el que es manté després de tot el que hem viscut. L’ànima dels homes n’extreu experiència i plaer: saviesa. Carner ens parla amb la destresa de l’orfebre i amb el rigor del moralista, amb el desfici de qui sap que és en el detall del ritme on s’amaga la lliçó que transmet la poesia. Cinquanta anys després, "el senyor de cada dia", des de la Bèlgica mítica que ell va dibuixar, ens parla de nou de l’emoció i del temps, de la tristesa, de tots nosaltres. Estem sols i indefensos, però Carner existeix, "en el més alt i més fosc de la nit".

Josep M. Fonalleras (El Periódico, 07/12/2007)

04 de desembre 2007

Desembre de 1957












De desembre a desembre, ara en fa ja mig segle. Ho diu el F l u x. I en parlen El País i VilaWeb.

08 d’octubre 2007

No em sé desconhortar de la nostra petitesa



(...) Però una nació no és pas nada per a ésser closa –com volia l’ideal xinès o espanyol– per unes o altres muralles, sinó conversadora; servirà, com definia Mazzini, un ideal específic, però en final benefici de tots, i amb un relleu d’encuny religiós. Convindrà afegir que la millor revenja d’un poble que es trobarà, en el tomb dels dies alterosos, cohibit o bé captiu, serà l’arborament de la seva devoció universalista. S’ha parlat en els dies moderns del sagrat egoisme de les nacions. Sentiment d’amateurs si ho compareu amb la força ferrissa i el protagonisme implacable del poble hebreu. El qual, nogensmenys, va convertir el seu Déu exclusiu en Déu de tots en el captiveri, tot planyent-se sota les arbredes fluvials de Babilònia. El monoteisme, ori­gen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució.

Hi ha un estil, en cultura, de neomaltusianisme, de vaga de fecunditat, i és l’endogàmia dels esperits, la instaura­ció del típic en una escaparata reverenciada. Ça com lla el particular no existeix si no és com a aturada supervivèn­cia d’una antiga característica més extensa, i comunament duta per immigrants. Gairebé res no és autòcton, sinó re­golfat. Hom no viu sinó de manlleus, d’una tàcita selecció d’encavallaments. És de mal suportar l’asserviment de la cultura a un prejudici polític de to sectari o a una educa­ció bel·licosa, amb contaminació de llurs essències i llurs procediments. En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fóra, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara. Defalleix l’espe­rit entre fronteres eriçades; i no li lleven, per si sols, gaire profit els més grans atributs del poder material, la vaste­dat, la força i el parpelleig ple d’amenaça.

Molt pot ésser reservat, en canvi, a una petita contra­da en aquestes riberes, si ens fem aixopluc de l’humà, re­fugi de l’universal. Convindria tirar al foc tota la vèrbola, tota la fatuïtat inconscient, tota la satisfacció gratuïta; però, després de tot això, depèn només d’una superior ten­sió espiritual que cap redreçament mai somniat no sigui pas impossible. I per atènyer aquesta tensió ens cal força més que la tutela coadjuvant que se’ns proposa d’una bibliografia científica, sobretot traduïda, i d’una art literària que voldria passar per senyorejadora i que rarament ha superat la pròpia antologia folklòrica. (...)

No em sé desconhortar de la nostra petitesa. Alguns dels pobles que han estat agents més subtils de la civilització conegueren igual o pitjor penúria pel que fa a la demarcació territorial i al nombre de llurs vivents. Però cal excel·lir, cal expandir-se endalt, i això no es guanya sinó per àrdua qualitat. En el pitjor del cas, preferiria la meva pròpia in­digència a la d’un veí. La diferència és que la meva no es resignaria pas definitivament a un motlle burocràtic sense substància o a un esperit felibresc en perpètua evaporació. Però la manera que te l’arbre de riure’s de la tàpia que tanmateix el defensa és de branquejar per damunt del camí, com si diguéssim a tot cel.

“Universalitat i cultura”, La Publicitat i El Matí, 30 d’abril de 1935

02 de juliol 2007

De diners (segons Soldevila)








Transcric (gràcies a l'atenció d'en Joan de Déu Domènech) una interessant anotació dels dietaris d'exili de Ferran Soldevila recentment completats, que duu data "12.X.39". I dic interessant perquè parla de la marxa de Carner a fer de diplomàtic, a partir de 1921, des d'una perspectiva no sé si gaire sofisticada però prou reveladora, si més no complementària de les més habituals... I és una perspectiva que als que hem editat les cartes del poeta no se'ns fa gens estranya.
------------------------------------------------------------------------------

«En Riba parlava d'en Carner. Deia que és un dels homes a qui deu més, que més l'ha influït i que més coses li ha solucionat. A un lloc on en Carner tingués influència hi aniria tranquil·lament, segur que no li mancaria el seu ajut. És un home naturalment generós, que no tindria sinó 50 ptes. i veuria que un amic les necessitava i les hi donaria. Ara, és terrible per als enemics i empipador per als indiferents. La seva brometa i la seva ironia, insistents, repetides, acaben per molestar. Si no ha restat a Catalunya, no és pas perquè no li'n fossin donades facilitats. L'Editorial Catalana en fou una. Però s'hi va desacreditar. No passava dia que no demanés diners: ara 10 pts., ara 15, ara 25; tot, petites quantitats, que, sumades, feien quantitats serioses, a compte de treballs a fer que, finalment, era materialment impossible que fes, i que no feia. Cada petita quantitat rebuda, en Carner feia un rebut: "Tantes ptes. Josep Carner." Els rebuts anaven omplint un calaix. "Això jo ho he vist", deia en Riba.
  »En Cambó, per arreglar-li la situació, va col·locar-lo a La Veu, en un càrrec per damunt del director (en Pellicena), al mateix temps que li encomanava la feina que després va fer en Josep Pla i que va donar per resultat els volums del Cambó. A La Veu, en Carner va arribar amb la intenció de fer sirgar la gent, i, en aquest sentit va parlar-los; però al cap de pocs dies, ja no tenia hora d'arribada, i s'entretenia en brometes als redactors, tirant les cartes dels uns en la bústia dels altres, o bé sobres amb retrats de ballarines, o bé escrivint versets al·lusius en les parets del wàter, etc. "Penseu que això ho feia un home de 45 anys", comentava en Riba.
  »Pel que fa als treballs per a la història política d'en Cambó, mai no va arribar a fer res. I encara, quan ho va deixar córrer, calgué reclamar-li papers i llibres d'en Cambó. Per aquestes i altres causes en Cambó deia un dia d'en Carner: "És l'home més amoral que he conegut." I en Riba s'indignava recordant l'article de Gaziel, Cataluña devoradora de hombres: Carner, Ors, Pijoan. Cap d'ells va marxar perquè Catalunya els devorés. Si hi haguessin restat, almenys fins fa poc temps, hi haurien estat uns reis. En Pijoan va marxar a causa d'una dona. Encara en Gassol va intentar que en Carner tornés. Però fou impossible, perquè si nosaltres ens conformàvem de viure amb 1500 ptes. al mes, en Carner en necessitava 4500.»

Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats (1939-1943), Tres i Quatre, 2007, pp. 131-133

27 de juny 2007

A Mèxic: un casament

Un dels moments de la biografia carneriana de què tenim menys informació concreta (potser després de l'etapa libanesa) és el del seu primer exili a Mèxic, coincidint amb l'esclat de la segona Guerra Mundial: Julià Guillamon escriu al catàleg Literaturas del exilio-México (a punt d'aparèixer coincidint amb la itinerància al DF de l'exposició que va comissariar), unes pàgines abans de reproduir-hi una foto inèdita de Carner i la seva esposa asseguts a taula vestits de gala, el 1945, al casament de Teresa Armendares i Eduardo Lozano...









«En el Orfeó Català, el día de Sant Jordi, encuentro un ejemplar de Lligam, de Josep Carner, editado en Bélgica y dedicado al doctor Salvador Armendares. El mismo día conozco a sus hijas: Teresa Armendares y su hermana Mercè, que viene acompañada por su marido, Josep Maria Francès Camps. Carner llegó a México en la primavera de 1939 y se quedó hasta finales de 1946. Fue miembro del Consell Nacional de Catalunya y profesor del Colegio de México. Salvador Armendares llegó en el Sinaia en junio de 1939. En los primeros meses recibió el encargo del Comité Técnico de Ayuda a los Refugiados Españoles (CTARE) de organizar la convalidación de títulos universitarios. Fue presidente de la Comunitat Catalana de Mèxic hasta su muerte en 1964. Antes de la guerra, Josep Maria Francès Ladrón de Cegama, dirigía la página literaria de La humanitat, autor de la novela utópica Retorn al sol (1918). En el exilio escribió un libro autobiográfico, Memorias de un cero a la izquierda. Cincuenta años de la vida de una ciudad y de cuatro continentes a través de los recuerdos de un hombre perfectamente gris. Lo proyectó en 1929: una gran saga, en varios volúmenes, a la manera de los Rougon-Macquart. Publicado en México en 1962, se abre con la descripción de la vida en Barcelona a finales del siglo XIX y termina con la estancia en Toulouse y con los preparativos del viaje del Nyassa. Yo había leído esta última parte que me causó una tremenda impresión. Josep Maria Francès arremetía contra sus amigos escritores, contra los dirigentes del SERE, contra el administrador del refugio de Toulouse, Camille Soula, que se resistía a reconocerle como periodista. "Si no supe luchar contra ellos, tan conocidos, ¿cómo triunfaré en mi lucha con lo Desconocido?"
     »Teresa y Mercè Armendares son hijas del doctor Salvador Armendares, Diputado del Parlamento de Cataluña y responsable de sanidad del Sinaia. Teresa Armendares me recibe en su casa de la calle Presa don Martín, frente al Parque Arturo Mundet. Su esposo, Eduardo Lozano, trabajó treinta años como ingeniero en Petróleos Mexicanos. Su padre, Joaquín Lozano, era hijo del delegado del gobierno de la República en Barcelona. Teresa y Eduardo se conocieron en México, en el Instituto Luis Vives, y se casaron en 1945. En las fotografías de la boda aparecen los doctores Puche, Pla i Armengol, Espinasa, Parés; el poeta Josep Carner y Émile Noulet, a punto de marcharse a Bélgica; el constructor Enrique Aburto Palacios, que urbanizó Polanco; el delantero Julio Munllock que en 1937 se quedó en México después de una gira del F.C. Barcelona, y que en los años cuarenta fue una de las figuras del Club de Futbol Atlante, uno de los fundadores de la liga profesional mexicana.»

02 de març 2007

Casasses i Carner

De fa ja uns anys, enmig de la saragata que ha convertit Carner en l'ase dels cops d'un escamot d'autoproclamats redemptors de la literatura catalana, Enric Casasses ha anat escrivint alguns dels millors articles periodístics (viscuts i entenedors alhora) sobre l'autor de Cor quiet. Articles com "Novament Carner", "Carner i la creació del poema", "Del principat poètic" o aquest altre més recent que transcrivim ara, publicat a l'edició catalana d'El Mundo...

-----------------------------------------------------------------








NADALA PERQUÈ LA CANTIN ELS PIRATES

A voltes per caracteritzar un període s'agafa un nom significatiu. Així, del noucentisme, sovint llegim que és Ors i Carner. En aquesta línia la millor definició que en conec és la de Joan Fuster en un text de 1962: parlant del moment de Carles Riba, Agustí Esclasans, Carles Soldevila, Miquel Llor... diu Fuster: "Aquella generació, nodrida en la mamella túrgida i pseudohel·lènica del Glossari, bressolada en les cadències subtils i sàvies de Carner..." Quina eficàcia de penetració que obté Fuster amb un simple parell d'adjectius ben posats!

Ors és un literat interessant però obnubilat pel poder: sembla que aspiri al càrrec de seleccionador nacional i vulgui determinar l'estil de joc de tot el conjunt del país. En la seva obra, és a dir, escrivint, té un estil ampul·lós, barroc i artificiós, suat, erotitzat, gras, que el converteix en el menys noucentista de tots els escriptors noucentistes. Diu que creu en la deessa raó dels francesos (la guillotinadora) i en la democràcia grega (esclavista), però el seu esperit ens fa pensar més en l'indiano que ha tornat de Cuba amb el cap ple de sensuals danses mulates i, és clar, quan va a l'escola de bibliotecàries, que ell ha fundat i dirigeix, perd el món de vista. Alguns escrits d'Ors, com el pròleg a La muntanya d'ametistes del cavaller Guerau, recorden més el diví marquès de Sade que altra cosa. No ho dic per carregar-me'l sinó per situar-me'l: la pàgina és molt bona.

En canvi Carner, contra el que en diuen alguns manuals, com a poeta no és de dretes (ni d'esquerres), com no ho és Balzac en tant que novel·lista: és dels humans, és de tota la societat.O encara més: és de tota la civilització. Ell és la civilització. No veure un clàssic indiscutible en el poeta de Lluna i llanterna és tenir el nas encastat en "la lassa i espectral malenconia/ del nostre mur de fang", que en diu ell.

Aquest barceloní que va acabar abraçant la carrera diplomàtica, aquell senyor tan discret i elegant, resulta que és el millor autor de cançons de mariners i de pirates del segle XX: «és un engany la dolçor dels dofins». Per definir la seva poètica fa servir la imatge de l'ham primer i després la de la xarxa, en un gran sonet -"La xarxa encomanada"-, que en essència correspon a una imatge de la poesia del Mèxic pre-espanyol, però Carner hi tira la xarxa des dels mateixos llaguts empordanesos amb què no pesca Foix. En mar Foix sembla un botiguer endiumenjat i enlluernat. En canvi Carner, quan s'embarca, és verament pescador. O mariner de ganivet a la butxaca, com en la divertida cançó on compara la mar i els ports: "Els ports són la follia/ però la mar té un seny".

En prosa, un cop tot comptat i rebatut, el gran model noucentista d'escriptura neta i funcional per al segle XX (i XXI), el que quadra amb l'arquitectura de Torres Clavé i de Sert, és l'estil definitori de Pompeu Fabra, que no necessita excloure les aportacions de Maragall, de Català, de Rusiñol, i que no s'avergonyeix d'admirar i estimar Verdaguer.

Enric Casasses (El Mundo Catalunya, 22/02/2007)

07 de febrer 2007

Glosses al Patufet

El 1904, el mateix any de l'aparició del Llibre dels poetes i les Deu rondalles de Jesús infant, un jove Carner va publicar també a En Patufet, sota el pseudònim Pepet C., nou glosses de cançons infantils populars aplegades aquí, amb una aclaridora presentació de l'assumpte.

¡Mecatxo!el senyor Joseph Carner qu'en sab de fer versos; que vos ne sembla d'aquestas poesías qu'ha publicat tituladas Glosas, ¡he! que son molt remacas; donchs heu de saber que las hi tretas d'un llibre que aquestos días ha publicat lo senyor Carner anomenat "Llibre dels poetas" que cregueu val ben bé la pena de comprarlo perque es molt bonich y está d'alló mes ben escrit...