Nobel o no

Albert Benzekry transcriu a Sega de mots tres cartes de Joan Colomines i Puig a Josep Palau i Fabre dels anys 1961, 1962 i 1963 sobre la candidatura de Josep Carner al premi Nobel que plantegen a manera de drama clàssic el pes simbòlic de l'escriptor ("Això és una acció de guerra. No un homenatge ni una manifestació folklòrica") i l'alta exigència a què va ser sotmès ("Carner ens haurà de perdonar aquesta insistència i amb això donarà proves, una vegada més, de la seva actitud de servei continuat").

Alguna cosa sobre el tema vaig apuntar en un article general sobre la biografia de l'autor a l'exili brussel·lenc, i també se'n poden rastrejar altres cartes i més informació al quart volum de l'Epistolari de Josep Carner (Curial, 1998), que aplega la correspondència entre Carner i Colomines, i al sumari de la correspondència carneriana a l'Arxiu Josep Carner de la Biblioteca de Catalunya, ara consultable en línia.

Aigües de la primavera

Túrnez & Sesé obren amb aquest poema el seu L'arbre de l'esperança (PICAP, 2004), basat en textos de Josep Carner i Salvador Espriu.

La peça segueix la primera versió del poema, apareguda a La paraula en el vent (1914), tot i que amb el títol que a partir de llavors li posarà l'autor (que inicialment n'havia dit "Cançó") a La inútil ofrena, Sons de lira i flabiol i Poesia: "Aigües de la primavera".



Aigües de la primavera
que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques
les gotes es tornen brins...

La fidelitat del pelegrí

Gaia Regina tolosana,
la meva amor és ben llunyana.

Nostra Senyora de Bordeus,
duc ma recança a vostres peus.

Verge de Londres en el fum,
el meu amor és clar costum.

Verge plorosa d'Edimboro,
jo só lluny d'ella i també ploro.

Veig son esguard, Dama de Bruges,
sobre els canals, entre les pluges.

Oh, dolça Verge de Malines,
tinc un amor de randes fines.

Gòtica Dama de París,
m'heu lliberat de mal encís.

Mare de Déu de la Mercè,
en jo tornar, deu-me sa fe.

           Josep Carner, La paraula en el vent (1914)
           [no aplegat a Poesia]

Carner com a combustible

Amb la perspectiva que donen els anys ja transcorreguts, el jove bloc "Crítica de la crítica" dedica dos llargs posts ("Usos i abusos de Josep Carner I" i "Usos i abusos de Josep Carner II") a una reflexió sobre el paper de la crítica i els crítics de suplement a partir de la polèmica iniciada la primavera de 2002 per un article d'opinió del Delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya al diari Avui.

L'alfabet de la felicitat

Per a un text llarg que se'm cou massa, rellegeixo fragments crítics sobre l'obra de Josep Carner, i un cop de sort m'avara a les pàgines de Paulina Crusat, una de les intel·ligències literàries més preclares dels anys cinquanta per aquests verals, avui estranyament desapareguda (o eclipsada) de la memòria cultural comuna. Així com de passada l'assagista i traductora se sent capaç de definir-nos el mester de l'artista ("proporcionarnos esa atmosfera más densa en emoción que el corazón necesita para respirar"). I llavors, després d'un breu elogi d'Arbres i de qualificar com essencialista la poesia dedicada per l'autor al món sensible, apunta:

Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.

El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo.

Paulina Crusat, "Carner, poeta esencialista" (1959)

Cartes amb Rodoreda

En aquesta entrada del bloc depasseig l'autora comenta la correspondència d'exili de Mercè Rodoreda amb Josep Carner (a qui anomenava "oncle"), i la discussió entre ells per l'obertura o el tancament de la e de 'primavera'...

Carner a El quadern gris

6 de maig de 1918
[...] Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica. [+]

19 de març de 1918

[...] Llegit «Les planetes del verdum» de Josep Carner.

Carner és probablement –tant si escriu en prosa com en vers– un dels retòrics més prodigiosos de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós –formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa –per timidesa, potser– o potser, encara, per sentit del ridícul. [+]

Josep Pla, El quadern gris

Maria Castanyer

Joan-Josep Isern va començar fa mesos a explicar-nos amb diferents apunts a Totxanes, totxos i maons la història de la seva trobada amb el nonagenari Francesc Castanyer, de la descoberta del personatge de la germana d'aquest, Maria Castanyer, i de la relació de l'escriptora amb Josep Carner. Ara, Isern ha publicat al número d'abril de Serra d'Or un article-resum biogràfic ("Retrat –inacabat– de Maria Castanyer") sobre aquesta "protagonista o espectadora de primera fila de molts dels fets del segle XX".

Cançó de Nadal

Branca rompuda pel vent espectral
–un dia plena de fulles i rama!–,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.

                     Poesia (1957, abans a El cor quiet)

"L'arbre de la nit"

Toni Sala ha penjat al seu bloc el comentari del poema "L'arbre de la nit" que va fer dimarts passat a la Biblioteca de Catalunya, dins del cicle "Dir molt en un mig dir" en commemoració dels cinquanta anys de la publicació de Poesia.