25 de setembre 2010

La filòloga, Carner i Stevenson

Una jove estudiant que s'autoanomena filòloga zombie evoca al seu bloc una classe de literatura catalana a partir d'un poema d'Els fruits saborosos, "La poma escollida", aquell que acaba:

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?


I llavors rellegint-lo m'adono que aquesta imatge final em sona, i vaig al llibre de versos que de fa mesos tradueixo i m'adono que sí, que Carner hi segueix de prop R.L. Stevenson al tancament del poema que dedica als cosins amb qui jugava de petit a A Child's Garden of Verses, amb la idea de l'amor deixat enrere com un rastre (o una penyora, en la mirada carneriana) pel temps i per tot allò que ha passat:

Now in the elders’ seat
We rest with quiet feet,
And from the window-bay
We watch the children, our successors, play.

“Time was,” the golden head
Irrevocably said;
But time which none can bind,
While flowing fast away, leaves love behind
.


21 de juliol 2010

Un clàssic d'ara

"Els colors interiors", el recital de la poesia predilecta de Miquel Barceló resumida en nou noms essencials, s'obre aquesta nit al CaixaFòrum barceloní amb versos de Josep Carner. "És un clàssic d'ara", argumenta Biel Mesquida, responsable amb el pintor de la tria de noms i versos.

23 de juny 2010

Presseguer florit

Un altre comentari (aquí i aquí), en aquest cas de Toni Sala i sobre el poema "Presseguer florit", publicat per primer cop a Cor quiet, el 1925, i després al "Verger" d'Arbres (1953).

05 de juny 2010

"Dedicació" (un comentari)

Part I, part II i part III.

27 de març 2010

El paradís de Lloret

Carner va passar a Lloret de Mar els estius dels anys 1919 i 1920, fent-hi (segons paraules d'Albert Manent) "de divo de la colònia d'estiuejants". A l'Atles literari de les terres de Girona, consultable a internet, hi trobareu una tria de fragments i textos carnerians sobre Lloret, Girona i Olot, entre els quals aquest evocació de "Lloret, paradís gentil" publicada originalment a D'ací i d'allà:

"Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles casetes exquisides, i l'església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d'Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d'enamorats; i una gran plaça composta de dos bells quadrilàters (l'un ombrejat d'acàcies, i l'altre sense, per a ballar-hi el ball de les moratxes) sempre curulla de criatures; i una platja de petits òpals, dits arena, adornada pels tenderols i pavellons de l'Acadèmia Tiburón, el Quintet Verdura, la Molèstia Social, el Trianon i l'Artilleria pesada; i els jardins tropicals i mítics del 81 del carrer de Sant Pere, i una Venècia, reclosa, crítica, amb planos de dolces noies i enormes canyes de pescar i patis blau argent i flors vagament conventuals; i una ajuntament que s'assembla d'allò més per la seva sumptuositat i el seu aire gairebé francès amb un palau del Tsar que sortia en una làmina de l'edició castellana de Michel Strogoff que llegíem quan érem petits; i quatre casinos..."

21 de març 2010

Dels pares de Carner

Albert Benzekry em fa arribar còpia d'un article d'Antoni Boada, aparegut al Diari d'Igualada el 4 de desembre de 1993, titulat "Igualada i un treball inèdit del poeta Josep Carner". El text s'obre evocant l'assagista Osvald Cardona (a qui havia pertangut un dels meus exemplars de la Poesia de 1957, que quan el vaig comprar contenia tot de retalls de diari d'articles seus), autor de De Verdaguer a Carner (1961) i d'El temps de Josep Carner. 1899-1922 (1967).

L'article de Boada evoca la participació de Carner com a jurat el 1908 als Jocs Florals organitzats a Igualada en commemoració del primer centenari de la batalla del Bruc, però del ara voldria deixar aquí constància és d'un breu paràgraf en què s'hi apunta la relació de l'escriptor amb la vila de Capellades, on també havia estat jurat dels Jocs Florals dos anys abans, el 1906:

"Josep Carner era fill del capelladí Sebastià J. Carner, director que fou de La Hormiga de Oro, revista catòlica que comentà infinites vegades amb elogi l'obra de Mossèn Cinto, així com amb sincer condol la seva mort l'any 1902. La mare de Josep Carner era aquella dama que cedí a l'església de Santa Maria de Capellades el cèlebre 'Tern de la Menescala'. Aquest era el seu renom. Era propietària dels terrenys que hi ha entre la carretera i el llac, on avui hi ha els jardins d'esbarjo infantils i el monument a Clavé. Allò era 'l'hort de la menescala'  i fou cedit per la mare del poeta Carner a l'Ajuntament de Capellades."