25 de juny 2009

Massa humanístic

Quan vaig saber que un dels textos de l’examen de selectivitat era “Bèlgica” de Josep Carner he de confessar que em vaig emocionar. Em vaig imaginar tot d’estudiants que analitzaven la sintaxi clara del poeta i que exposaven, “en vuit línies com a màxim, els components principals de la ciutat ideal”. Me’ls vaig imaginar en el moment de l’examen, això sí, després d’haver-se eixugat les llàgrimes davant del dibuix d’aquella arcàdia tranquil·la, reposada, menestral, provinciana i avorrida. Aquella Bèlgica que té ressons dels poemes del primer Carner noucentista, d'Auques i ventalls, i que amaga, rere l’aparença d’un retrat amable, idíl·lic, intemporal i rodó, la profunda tristesa de l’home i de l’intel·lectual que no viu l’hipotètic destí de “les terres estrangeres” com un condicional sinó com una realitat amarga que el colpeix i el fa ser més savi.

Bèlgica” és un poema que invita a l’optimisme i que, en una segona lectura, també fa més savi al lector. És a dir, més trist, més conscient de la seva petitesa. Pensava tot això, i topo de cop amb la realitat de la prova. Diuen uns professors: “El text tenia registres massa elevats. Era massa humanístic”. I diuen els estudiants: “Vulnerava les normes: no pertanyia a cap de les lectures obligatòries”. I ningú, o quasi ningú, va triar Carner. I jo em pregunto si val la pena res, si és que jo ja sóc massa vell o massa ingenu, o totes dues coses. I no sé qui en té la culpa. Però aquí no importa res i no hi ha criteri, i no es tracta de saber i de gaudir sinó de no demanar registres massa elevats. I no es tracta de llegir o aprendre sinó de seguir les normes que ens fan ser, dia a dia, més estults i més idiotes.


Josep M. Fonalleras, El Periódico (12-VI-09). En castellano, aquí.










També s'han referit al tema als seus blocs en Pere de Provisionals, Albert Benzekry, Marcel Campà, Júlia Costa, David Madueño, Vicent Partal i Mercè Piqueras. I hi han dedicat altres articles Narcís-Jordi Aragó, Manuel Castaño i Miquel Pairolí a El Punt, Xavier Febrés al Periódico i el "poeta, assagista i traductor" de guàrdia de l'Avui (replicat l'endemà per Salvador Sostres). Tots plegats, val a dir-ho, presidits pel Gimferrer polonès, que acaba amb un inapel·lable "Adéu (coma) Andreu (rima popular i consonant i punt i final)".

Aquí podeu veure la notícia (i escoltar els comentaris d'uns estudiants consultats) al web de TV3.

24 de maig 2009

Barcelona, ciutat castellana









Escaparate de una papelería

Es una librería-papelería en una esquina de cualquier población catalana. Dos vitrinas flanquean la puerta, bajo un rótulo (pintado sobre vidrio o en un toldo) con el nombre: Núria, La Cua Curta o Els Quatre Cantons. Pegado al cristal, luce, decorticado, un adhesivo de alguna campaña cívica, de la subscripción de un diario o un “En català si us plau”. Los escaparates exhiben las últimas novedades. Ena. La novela de Pilar Eire, La estremecedora historia de Victoria Eugenia, la esposa de Alfonso XIII, a la que nadie quiso. El hombre del baobab de David Cantero, con el lema: “África cambió su destino”. La Guía de la España misteriosa de Pedro Ambrós. Junto a ellas, algunos best sellers internacionales traducidos al español: El testamento final, de Sam Bourne, “autor de Los 36 hombres justos”; El ejército de los saris rosas de Sampat Pal, “la conmovedora lucha de una mujer por la justicia en la India”, y Forjada en cobre de Katia Frost, con un cintillo que reproduce la recomendación de David Sierra: “Una novela vital, evocadora, en la que su protagonista no sólo forja espadas sino también nuestra visión del medioevo”. En la parte inferior, unas guías de Lonely Planet y, en un rincón, los libros catalanes de más venta: El silenci de Gaspar Hernández, en versión catalana y española, la traducción de un Ferran Torrent, Sólo socios, y el libro de Jordi Amat sobre Trías Fargas.

Cuando era jovencito me gustaban los poemas de Josep Carner de Auques i ventalls que hablaban de la estatua de un príapo en un chalé, de una dama que viajaba en tranvía o del rótulo de una modista que anunciaba a las chicas novedades color de pulga. Me gustaba especialmente un poema titulado “Barcelona, ciutat castellana a l’estiu” en el que Carner evocaba el ambiente de la capital en un verano de principios del siglo XX, cuando la población se iba de campo y playa, el Paseo de Gracia perdía su civilidad y parecía Zamora. “Oh parla castellana ¿qui et feia inconeguda,/qui et feia menyspreada de la ciutat rient?/ Altívola trepitges la nostra fe caiguda/ i dónes ufanosa els teus plomalls al vent”. Desde la acera, tirado en el suelo, un ejemplar del diario El Imparcial abordaba al lector: “Un 'Imparcial' per terra masega l’aura pura,/ i qualsevol diria que el seu cruixit murumura:/ —'A la verdad, no existe el problema catalán'”.

Ahora que todo el mundo anda tan alborozado con los silbidos al Rey y con las banderas “estelades” que pasean ostentosas ante las cámaras, no hace falta más que detenerse ante el escaparate de una de esas librerías-papelerías que años atrás sirvieron de plataforma a la resistencia cultural. Allí los libros de sobrecubierta y cartoné también hablan. La calavera de cristal de Manda Scott es uno de los más locuaces y, significativamente, noventa y cinco años después del poema de Carner, recita la misma frase de El Imparcial.


Julià Guillamon, La Vanguardia (21-V-09)

10 de març 2009

Poeta universal

Joan Solà, una de les persones vives que més coses sap (i millor les explica) sobre la llengua catalana, va ser present a les jornades carnerianes organitzades per Jaume Coll a la Universitat de Barcelona amb motiu dels cent vint-i-cinc anys del naixement de l'autor de Nabí. Amb el títol "Carner, poeta universal", Solà n'ha deixat constància en dos articles consecutius a la seva secció al suplement 'Cultura' del diari Avui. L'Avui no permet enllaçar el suplement, però sí que el pengen en pdf uns dies més tard: aquí (21-II-09) i aquí (28-II-09) podeu llegir les dues peces del professor Solà.

10 de febrer 2009

El Nabí sencer










Ja podeu veure i escoltar a VilawebTV tota sencera (compte: dura 81 minuts) la lectura de Nabí que ahir dia 9, sota el títol "Carner de viva veu", va organitzar la Biblioteca de Catalunya com acte paral·lel a les jornades "Carner a l'edifici Carner" amb motiu del 125è aniversari del naixement del poeta.

Els deu cants del llibre són llegits per Enric Casasses (cant I), Oriol Broggi (II), Jaume Coll (III), Andreu Rossinyol (IV), Carles Torner (V), Oriol Izquierdo i Dolors Oller (VI), Víctor Obiols i Jaume Subirana (VII), Jordi Cornudella (VIII), Perejaume (IX) i Narcís Comadira (X).

06 de febrer 2009

Quin dia va néixer Carner










En una carta a Josep Miracle del 12 de desembre de 1957, diu Josep Carner: "us escric per retornar-vos la prova completada i dir-vos la diada exacta de la meva naixença. Corren pel món tres dates assignades a aquest fet. La sola bona és la que consta en la fe de baptisme: 5 de febrer de 1884. (Vaig ésser batejat a l'església de Betlem el 9 del mateix mes i any.)"

Efectivament, corrien (corren) pel món diferents versions sobre el dia exacte de naixement de Carner. La majoria de fonts donaven fins fa uns anys el 5 de febrer de 1884 (és el cas de l'Enciclopedia Espasa, de la biografia de Pere Calders o de tots els llibres de la Selecta —a on treballava Miracle— a partir de la informació proporcionada per l'autor en aquesta carta). Però també hi ha testimonis que parlen del 6 de febrer, com ara Miquel i Vergés al seu pròleg al Nabí americà, la nota biogràfica de Lien (editat l'any 1961 sota els auspicis de Carner i Émilie Noulet) i fins Carner mateix en una carta de 1953 a M. Antònia Salvà, i encara (en aquest cas, en un error evident) el 5 de setembre al Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana (1930). Albert Manent trobà a l'expedient de Filosofia i Lletres dels arxius de la Secretaria General de la Universitat de Barcelona una partida de naixement que dóna com a data el dia 9 de febrer de 1884, i aquesta és la data que ell defensa. La hipòtesi és corroborada per la partida que hi ha a l'expedient per a les oposicions de Carner al cos consular (conservada a l'arxiu del Ministerio de Asuntos Exteriores), i també hi coincideixen les dades consignades al certificat matrimonial amb Émilie Noulet —que, però, devia basar-se en una partida de naixement. També el recordatori del funeral del poeta a Brussel·les dóna la data del 9 de febrer. L'afirmació clara i rotunda de Carner en aquesta carta sembla, però, desmentir la hipòtesi de Manent.

D'acord amb l'afirmació de Carner, hem anat a buscar la seva fe de baptisme a l'Arxiu Diocesà de Barcelona, amb la mala fortuna que les pàgines del període 1882-octubre 1884 han estat arrencades del llibre corresponent de l'església de Betlem. Hi ha només conservades unes llibretes petites en què es prenia nota de les dades abans de consignar-les en net al llibre gran: en aquestes llibretes no hi ha cap baptisme el dia 5 ni el dia 9 de febrer. De fet, no hi ha constància que s'hi hagués batejat el poeta. Pot ser que falti alguna d'aquestes llibretes? Pot ser que Carner s'equivoqui i no l'haguessin batejat a Betlem? Si fos així, no s'han conservat els papers d'aquella època de les parròquies properes de Sant Pau del Camp, Santa Anna ni Sant Jaume. Només de la del Pi. Però al Pi (on sí que hi ha el llibre d'aquests anys) tampoc no hi consta el bateig de Carner. Tornem a ser al cap del carrer: la veu autoritzada és indiscutiblement la del mateix poeta però d'entrada, a banda que la prova que aporta ja no existeix, dóna a dos interlocutors dos dies diferents, i tampoc no seria la primera vegada que confon una dada.

Davant de les vicissituds plantejades per Carner, Miracle li respondrà: "Doncs vet ací que coincideixo amb vós. També jo he estat afavorit amb tres dates de naixença; només que la de la meva partida és falsa. Segons la meva mare, vaig néixer el 9 de gener de 1904; segons el registre —el pare no tenia pressa— el 15; i segons la fe de baptisme, el 16. M'he decantat pel vot de la meva mare." Em sembla interessant el detall de la data de registre incorrecta. De fet, els historiadors confirmen que en aquella època la gent no solia tenir gaire pressa per anar a registrar els fills (nascuts a casa, no pas als hospitals), fins al punt que s'arribà a aprovar unes multes per als que inscrivissin les criatures amb massa dies de retard. Però feta la llei, feta la trampa: la gent anava a inscriure-les i donava una data falsa (uns dies més tard de la real) per estalviar-se la multa. És doncs plausible (però només plausible) que la data real de naixement de Josep Carner —si és que això té cap importància— fos el dia 5 de febrer de 1884.

[Extret de J. Subirana (ed.), "Epistolari entre Josep Carner, Josep M. Cruzet i Josep Miracle", dins Epistolari de Josep Carner, vol. 2 (Curial, 1995)]

05 de febrer 2009

Va més enllà









No us perdeu "Aniversari", l'article de Narcís Comadira als "Colls i punys" d'aquesta setmana (a les pàgines del Quadern d'El País) sobre el classicisme de Josep Carner.

03 de febrer 2009

Anys i anys









Dilluns, dimarts i dimecres vinent, del 9 a l'11 de febrer, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, sota la coordinació del professor Jaume Coll, organitza a l'Edifici Carner (al principi del carrer Aribau, allà on l'escriptor passà la infantesa) unes "Jornades Carner a l'Edifici Carner: En l'escaiença del 125è aniversari del naixement del poeta". El programa del seminari, d'accés lliure, inclou en sessions de matí i tarda intervencions breus d'una llarga llista d'especialistes carnerians, i dilluns 9 al vespre, a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya, la lectura "Carner de viva veu".

27 de gener 2009

Imprescindible, diu

El retall és de l'Avui d'avui, i me l'envia un altre dels jaumes carnerians del país. Per si no ho llegiu prou bé, el peu de foto apunta —cal pensar que com a suposat ganxo comercial— que "'La fageda d'en Jordà', de Josep Carner, és part del recital". El que sembla imprescindible és un curset de literatura (o d'ús de Google) per a alguns periodistes.