Anys i anys

Dilluns, dimarts i dimecres vinent, del 9 a l'11 de febrer, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, sota la coordinació del professor Jaume Coll, organitza a l'Edifici Carner (al principi del carrer Aribau, allà on l'escriptor passà la infantesa) unes "Jornades Carner a l'Edifici Carner: En l'escaiença del 125è aniversari del naixement del poeta". El programa del seminari, d'accés lliure, inclou en sessions de matí i tarda intervencions breus d'una llarga llista d'especialistes carnerians, i dilluns 9 al vespre, a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya, la lectura "Carner de viva veu".

Imprescindible, diu

El retall és de l'Avui d'avui, i me l'envia un altre dels jaumes carnerians del país. Per si no ho llegiu prou bé, el peu de foto apunta —cal pensar que com a suposat ganxo comercial— que "'La fageda d'en Jordà', de Josep Carner, és part del recital". El que sembla imprescindible és un curset de literatura (o d'ús de Google) per a alguns periodistes.

Ho deia Carner, míster

Dues peces de Josep Maria Fonalleras al diari Sport em posen sobre la pista d'un formador d'entrenadors de futbol italià, Mario Viani, que usa Josep Carner i les seves idees sobre la creació del poema per parlar d'allò que distingeix els millors jugadors: "La llibertat del futbolista", escriu Viani, "camina conjuntament amb la llibertat del poeta: tots dos saben jugar amb les dificultats".

Notes de fulles

El bloc Notes de lletres conté diverses entrades dedicades a poemes de Carner: una sobre "Cançó" ("Aigües de la primavera...") que remet al vídeo de Túrnez & Sesé què ja vam parlar, una altra sobre "Ostende, 31 desembre 1949" amb enllaç a les versions del poema que figuren al web sobre traducció del PEN Català, dues a partir del dístic "Pietat de la natura" (aquí i la segona, esplèndidament sucosa, aquí) i una darrera sobre "La fulla miraculosa" que apunta: "Cap de les tres fulles no és el terme d’una comparació, ni funciona estrictament com una metàfora. Les fulles són això que s’ha anomenat ―sobretot a partir de la definició d’Eliot― un correlatiu objectiu, de manera que a través de la creació d’imatges, de la descripció d’objectes concrets, d’una situació, pren forma tal o tal emoció ―es carrega allò d’una emoció―; i aquesta el lector l'aprehèn, en té l’experiència, quan el correlatiu mateix la hi evoca. Aquí ―i molt en Carner― el correlatiu objectiu va entrellaçat, a més, amb alguna fal·làcia patètica, així que objectes inanimats són presentats com a posseïdors de capteniments i sentiments humans (l’arbre «que s’exaspera», una fulla que «s’aclapara un sol instant», l’altra, que està «amb mig cor de viure encara, tresca una mica, de gairell»)."

Nobel o no

Albert Benzekry transcriu a Sega de mots tres cartes de Joan Colomines i Puig a Josep Palau i Fabre dels anys 1961, 1962 i 1963 sobre la candidatura de Josep Carner al premi Nobel que plantegen a manera de drama clàssic el pes simbòlic de l'escriptor ("Això és una acció de guerra. No un homenatge ni una manifestació folklòrica") i l'alta exigència a què va ser sotmès ("Carner ens haurà de perdonar aquesta insistència i amb això donarà proves, una vegada més, de la seva actitud de servei continuat").

Alguna cosa sobre el tema vaig apuntar en un article general sobre la biografia de l'autor a l'exili brussel·lenc, i també se'n poden rastrejar altres cartes i més informació al quart volum de l'Epistolari de Josep Carner (Curial, 1998), que aplega la correspondència entre Carner i Colomines, i al sumari de la correspondència carneriana a l'Arxiu Josep Carner de la Biblioteca de Catalunya, ara consultable en línia.

Aigües de la primavera

Túrnez & Sesé obren amb aquest poema el seu L'arbre de l'esperança (PICAP, 2004), basat en textos de Josep Carner i Salvador Espriu.

La peça segueix la primera versió del poema, apareguda a La paraula en el vent (1914), tot i que amb el títol que a partir de llavors li posarà l'autor (que inicialment n'havia dit "Cançó") a La inútil ofrena, Sons de lira i flabiol i Poesia: "Aigües de la primavera".



Aigües de la primavera
que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques
les gotes es tornen brins...

La fidelitat del pelegrí

Gaia Regina tolosana,
la meva amor és ben llunyana.

Nostra Senyora de Bordeus,
duc ma recança a vostres peus.

Verge de Londres en el fum,
el meu amor és clar costum.

Verge plorosa d'Edimboro,
jo só lluny d'ella i també ploro.

Veig son esguard, Dama de Bruges,
sobre els canals, entre les pluges.

Oh, dolça Verge de Malines,
tinc un amor de randes fines.

Gòtica Dama de París,
m'heu lliberat de mal encís.

Mare de Déu de la Mercè,
en jo tornar, deu-me sa fe.

           Josep Carner, La paraula en el vent (1914)
           [no aplegat a Poesia]

Carner com a combustible

Amb la perspectiva que donen els anys ja transcorreguts, el jove bloc "Crítica de la crítica" dedica dos llargs posts ("Usos i abusos de Josep Carner I" i "Usos i abusos de Josep Carner II") a una reflexió sobre el paper de la crítica i els crítics de suplement a partir de la polèmica iniciada la primavera de 2002 per un article d'opinió del Delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya al diari Avui.

L'alfabet de la felicitat

Per a un text llarg que se'm cou massa, rellegeixo fragments crítics sobre l'obra de Josep Carner, i un cop de sort m'avara a les pàgines de Paulina Crusat, una de les intel·ligències literàries més preclares dels anys cinquanta per aquests verals, avui estranyament desapareguda (o eclipsada) de la memòria cultural comuna. Així com de passada l'assagista i traductora se sent capaç de definir-nos el mester de l'artista ("proporcionarnos esa atmosfera más densa en emoción que el corazón necesita para respirar"). I llavors, després d'un breu elogi d'Arbres i de qualificar com essencialista la poesia dedicada per l'autor al món sensible, apunta:

Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.

El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo.

Paulina Crusat, "Carner, poeta esencialista" (1959)

Cartes amb Rodoreda

En aquesta entrada del bloc depasseig l'autora comenta la correspondència d'exili de Mercè Rodoreda amb Josep Carner (a qui anomenava "oncle"), i la discussió entre ells per l'obertura o el tancament de la e de 'primavera'...