Molt sobrada d'excel·lència deu anar una societat literària que obvia durant prop de noranta anys un llibre com L'oreig entre les canyes. Aparegut originalment l'any 1920, poc abans del salt de Carner a la carrera diplomàtica, Edicions 62 l'acaba de reeditar per primera vegada (mantenint la lliçó de llavors, sense incorporar-hi els canvis de 1957), amb "edició, introducció i apèndixs" de Jaume Coll.
Hi ha, entre d'altres, aquell dístic impressionant:
PIETAT DE LA NATURA
A l'arbre hi ha una fulla que mig se'n porta l'aura,
i l'últim raig del dia, que ho veu, encar la daura.
i poemes antològics com la "Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar", la "Tarda d'estiu" comentada per Gabriel Ferrater, "Destins", "Canticel" o aquest altre, que anunciava prou clarament un canvi de cicle i ho feia amb la rara aparició fugaç de la figura de la mare del poeta:
POSSESSIÓ
Quan, en la fúria de la jovenesa,
s'omplí l'ànima meva de brogit
i era com una cambra tota encesa
on s'esbatrà la gent tota la nit,
restaven a sa porta amb timidesa
les ombres ignorades del sentit:
la meva mare, lassa de tristesa,
i aquella amor que emmalaltí d'oblit.
Ara la festa dins mon cor s'apaga
i van partint els hostes cridaners;
torneu, espectres, a la casa obaga;
el que volíeu, per vosaltres és.
Oh, tu, Remordiment, sense paraula,
vine, sorrut, a desparar la taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada