07 de desembre 2007

El senyor de cada dia








Hi ha molts homenatges a retre. Hi ha moltes excuses que podem fer servir per tornar a les promeses elementals de la vida. Una de bona: els cinquanta anys de l’edició de Poesia de Josep Carner, aquell volum totèmic que molts reverenciem. La Biblioteca de Catalunya, per commemorar l’efemèride, ha començat aquest dimarts unes lectures a càrrec de distingits carnerians. Jaume Coll, que és qui més s’ha endinsat en les variants del príncep, com en un bosc, va iniciar el recorregut, que encara té dues fites més, els dimarts abans de Nadal. No cal dir que els recomano amb fervor que s’apuntin a aquesta religió que porta consol, com va dir Joan Ferraté. Versos que són una pàtria, com va escriure el seu germà Gabriel: tot canvia, els dies i els sentits, però hi ha "mots que romanen". Se’ns ofereixen perquè els tornem a entendre, perquè ens hi puguem aferrar.

N’hi ha que veuen, en Carner, l’entrada a un lloc amable i prou. Hi veuen bonhomia, una burgesa i plàcida manera de veure el món. S’equivoquen molt. Carner és un pòsit, un dipòsit. L’ànima dels homes hi descansa, com les restes del cafè, el que es manté després de tot el que hem viscut. L’ànima dels homes n’extreu experiència i plaer: saviesa. Carner ens parla amb la destresa de l’orfebre i amb el rigor del moralista, amb el desfici de qui sap que és en el detall del ritme on s’amaga la lliçó que transmet la poesia. Cinquanta anys després, "el senyor de cada dia", des de la Bèlgica mítica que ell va dibuixar, ens parla de nou de l’emoció i del temps, de la tristesa, de tots nosaltres. Estem sols i indefensos, però Carner existeix, "en el més alt i més fosc de la nit".

Josep M. Fonalleras (El Periódico, 07/12/2007)

Cap comentari: