06 de maig 2008

Carner a El quadern gris

6 de maig de 1918
[...] Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica. [+]

19 de març de 1918

[...] Llegit «Les planetes del verdum» de Josep Carner.

Carner és probablement –tant si escriu en prosa com en vers– un dels retòrics més prodigiosos de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós –formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa –per timidesa, potser– o potser, encara, per sentit del ridícul. [+]
Josep Pla, El quadern gris

Cap comentari: