La filòloga, Carner i Stevenson

Una jove estudiant que s'autoanomena filòloga zombie evoca al seu bloc una classe de literatura catalana a partir d'un poema d'Els fruits saborosos, "La poma escollida", aquell que acaba:

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

I llavors rellegint-lo m'adono que aquesta imatge final em sona, i vaig al llibre de versos que de fa mesos tradueixo i m'adono que sí, que Carner hi segueix de prop R.L. Stevenson al tancament del poema que dedica als cosins amb qui jugava de petit a A Child's Garden of Verses, amb la idea de l'amor deixat enrere com un rastre (o una penyora, en la mirada carneriana) pel temps i per tot allò que ha passat:

Now in the elders’ seat
We rest with quiet feet,
And from the window-bay
We watch the children, our successors, play.

“Time was,” the golden head
Irrevocably said;
But time which none can bind,
While flowing fast away, leaves love behind.

Un clàssic d'ara

"Els colors interiors", el recital de la poesia predilecta de Miquel Barceló resumida en nou noms essencials, s'obre aquesta nit al CaixaFòrum barceloní amb versos de Josep Carner. "És un clàssic d'ara", argumenta Biel Mesquida, responsable amb el pintor de la tria de noms i versos.

Presseguer florit

Un altre comentari (aquí i aquí), en aquest cas de Toni Sala i sobre el poema "Presseguer florit", publicat per primer cop a Cor quiet, el 1925, i després al "Verger" d'Arbres (1953).

"Dedicació" (un comentari)

Part I, part II i part III.

El paradís de Lloret

Carner va passar a Lloret de Mar els estius dels anys 1919 i 1920, fent-hi (segons paraules d'Albert Manent) "de divo de la colònia d'estiuejants". A l'Atles literari de les terres de Girona, consultable a internet, hi trobareu una tria de fragments i textos carnerians sobre Lloret, Girona i Olot, entre els quals aquest evocació de "Lloret, paradís gentil" publicada originalment a D'ací i d'allà:

"Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles casetes exquisides, i l'església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d'Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d'enamorats; i una gran plaça composta de dos bells quadrilàters (l'un ombrejat d'acàcies, i l'altre sense, per a ballar-hi el ball de les moratxes) sempre curulla de criatures; i una platja de petits òpals, dits arena, adornada pels tenderols i pavellons de l'Acadèmia Tiburón, el Quintet Verdura, la Molèstia Social, el Trianon i l'Artilleria pesada; i els jardins tropicals i mítics del 81 del carrer de Sant Pere, i una Venècia, reclosa, crítica, amb planos de dolces noies i enormes canyes de pescar i patis blau argent i flors vagament conventuals; i una ajuntament que s'assembla d'allò més per la seva sumptuositat i el seu aire gairebé francès amb un palau del Tsar que sortia en una làmina de l'edició castellana de Michel Strogoff que llegíem quan érem petits; i quatre casinos..."

Dels pares de Carner

Albert Benzekry em fa arribar còpia d'un article d'Antoni Boada, aparegut al Diari d'Igualada el 4 de desembre de 1993, titulat "Igualada i un treball inèdit del poeta Josep Carner". El text s'obre evocant l'assagista Osvald Cardona (a qui havia pertangut un dels meus exemplars de la Poesia de 1957, que quan el vaig comprar contenia tot de retalls de diari d'articles seus), autor de De Verdaguer a Carner (1961) i d'El temps de Josep Carner. 1899-1922 (1967).

L'article de Boada evoca la participació de Carner com a jurat el 1908 als Jocs Florals organitzats a Igualada en commemoració del primer centenari de la batalla del Bruc, però del ara voldria deixar aquí constància és d'un breu paràgraf en què s'hi apunta la relació de l'escriptor amb la vila de Capellades, on també havia estat jurat dels Jocs Florals dos anys abans, el 1906:

"Josep Carner era fill del capelladí Sebastià J. Carner, director que fou de La Hormiga de Oro, revista catòlica que comentà infinites vegades amb elogi l'obra de Mossèn Cinto, així com amb sincer condol la seva mort l'any 1902. La mare de Josep Carner era aquella dama que cedí a l'església de Santa Maria de Capellades el cèlebre 'Tern de la Menescala'. Aquest era el seu renom. Era propietària dels terrenys que hi ha entre la carretera i el llac, on avui hi ha els jardins d'esbarjo infantils i el monument a Clavé. Allò era 'l'hort de la menescala'  i fou cedit per la mare del poeta Carner a l'Ajuntament de Capellades."

Carner a l'Ateneu

Que la figura de Josep Carner retorni a l'Ateneu Barcelonès...

Massa humanístic

Quan vaig saber que un dels textos de l’examen de selectivitat era “Bèlgica” de Josep Carner he de confessar que em vaig emocionar. Em vaig imaginar tot d’estudiants que analitzaven la sintaxi clara del poeta i que exposaven, “en vuit línies com a màxim, els components principals de la ciutat ideal”. Me’ls vaig imaginar en el moment de l’examen, això sí, després d’haver-se eixugat les llàgrimes davant del dibuix d’aquella arcàdia tranquil·la, reposada, menestral, provinciana i avorrida. Aquella Bèlgica que té ressons dels poemes del primer Carner noucentista, d'Auques i ventalls, i que amaga, rere l’aparença d’un retrat amable, idíl·lic, intemporal i rodó, la profunda tristesa de l’home i de l’intel·lectual que no viu l’hipotètic destí de “les terres estrangeres” com un condicional sinó com una realitat amarga que el colpeix i el fa ser més savi.

Bèlgica” és un poema que invita a l’optimisme i que, en una segona lectura, també fa més savi al lector. És a dir, més trist, més conscient de la seva petitesa. Pensava tot això, i topo de cop amb la realitat de la prova. Diuen uns professors: “El text tenia registres massa elevats. Era massa humanístic”. I diuen els estudiants: “Vulnerava les normes: no pertanyia a cap de les lectures obligatòries”. I ningú, o quasi ningú, va triar Carner. I jo em pregunto si val la pena res, si és que jo ja sóc massa vell o massa ingenu, o totes dues coses. I no sé qui en té la culpa. Però aquí no importa res i no hi ha criteri, i no es tracta de saber i de gaudir sinó de no demanar registres massa elevats. I no es tracta de llegir o aprendre sinó de seguir les normes que ens fan ser, dia a dia, més estults i més idiotes.

Josep M. Fonalleras, El Periódico (12-VI-09). En castellano, aquí.










També s'han referit al tema als seus blocs en Pere de Provisionals, Albert Benzekry, Marcel Campà, Júlia Costa, David Madueño, Vicent Partal i Mercè Piqueras. I hi han dedicat altres articles Narcís-Jordi Aragó, Manuel Castaño i Miquel Pairolí a El Punt, Xavier Febrés al Periódico i el "poeta, assagista i traductor" de guàrdia de l'Avui (replicat l'endemà per Salvador Sostres). Tots plegats, val a dir-ho, presidits pel Gimferrer polonès, que acaba amb un inapel·lable "Adéu (coma) Andreu (rima popular i consonant i punt i final)".

Aquí podeu veure la notícia (i escoltar els comentaris d'uns estudiants consultats) al web de TV3.

Barcelona, ciutat castellana

Escaparate de una papelería

Es una librería-papelería en una esquina de cualquier población catalana. Dos vitrinas flanquean la puerta, bajo un rótulo (pintado sobre vidrio o en un toldo) con el nombre: Núria, La Cua Curta o Els Quatre Cantons. Pegado al cristal, luce, decorticado, un adhesivo de alguna campaña cívica, de la subscripción de un diario o un “En català si us plau”. Los escaparates exhiben las últimas novedades. Ena. La novela de Pilar Eire, La estremecedora historia de Victoria Eugenia, la esposa de Alfonso XIII, a la que nadie quiso. El hombre del baobab de David Cantero, con el lema: “África cambió su destino”. La Guía de la España misteriosa de Pedro Ambrós. Junto a ellas, algunos best sellers internacionales traducidos al español: El testamento final, de Sam Bourne, “autor de Los 36 hombres justos”; El ejército de los saris rosas de Sampat Pal, “la conmovedora lucha de una mujer por la justicia en la India”, y Forjada en cobre de Katia Frost, con un cintillo que reproduce la recomendación de David Sierra: “Una novela vital, evocadora, en la que su protagonista no sólo forja espadas sino también nuestra visión del medioevo”. En la parte inferior, unas guías de Lonely Planet y, en un rincón, los libros catalanes de más venta: El silenci de Gaspar Hernández, en versión catalana y española, la traducción de un Ferran Torrent, Sólo socios, y el libro de Jordi Amat sobre Trías Fargas.

Cuando era jovencito me gustaban los poemas de Josep Carner de Auques i ventalls que hablaban de la estatua de un príapo en un chalé, de una dama que viajaba en tranvía o del rótulo de una modista que anunciaba a las chicas novedades color de pulga. Me gustaba especialmente un poema titulado “Barcelona, ciutat castellana a l’estiu” en el que Carner evocaba el ambiente de la capital en un verano de principios del siglo XX, cuando la población se iba de campo y playa, el Paseo de Gracia perdía su civilidad y parecía Zamora. “Oh parla castellana ¿qui et feia inconeguda,/qui et feia menyspreada de la ciutat rient?/ Altívola trepitges la nostra fe caiguda/ i dónes ufanosa els teus plomalls al vent”. Desde la acera, tirado en el suelo, un ejemplar del diario El Imparcial abordaba al lector: “Un 'Imparcial' per terra masega l’aura pura,/ i qualsevol diria que el seu cruixit murumura:/ —'A la verdad, no existe el problema catalán'”.

Ahora que todo el mundo anda tan alborozado con los silbidos al Rey y con las banderas “estelades” que pasean ostentosas ante las cámaras, no hace falta más que detenerse ante el escaparate de una de esas librerías-papelerías que años atrás sirvieron de plataforma a la resistencia cultural. Allí los libros de sobrecubierta y cartoné también hablan. La calavera de cristal de Manda Scott es uno de los más locuaces y, significativamente, noventa y cinco años después del poema de Carner, recita la misma frase de El Imparcial.

Julià Guillamon, La Vanguardia (21-V-09)

Poeta universal

Joan Solà, una de les persones vives que més coses sap (i millor les explica) sobre la llengua catalana, va ser present a les jornades carnerianes organitzades per Jaume Coll a la Universitat de Barcelona amb motiu dels cent vint-i-cinc anys del naixement de l'autor de Nabí. Amb el títol "Carner, poeta universal", Solà n'ha deixat constància en dos articles consecutius a la seva secció al suplement 'Cultura' del diari Avui. L'Avui no permet enllaçar el suplement, però sí que el pengen en pdf uns dies més tard: aquí (21-II-09) i aquí (28-II-09) podeu llegir les dues peces del professor Solà.