Darrer somni de Carner

Sóc molt de Josep Carner. A part del gran poeta de Barcelona, amb obres significatives com Els fruits saborosos (1906), que imposa el model de poètica noucentista, Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) va dedicar part important de la seva inventiva a les traduccions. Impulsat per l’afany noucentista d’obrir el país a Europa, va portar al català obres clàssiques de la literatura estrangera, entre les quals —un monument de la traducció— Els papers del Club Pickwick, de Dickens, editat dins A Tot Vent, d’Edicions Proa, el 1931. Un Pickwick que, com s’acostuma a dir, millora la versió original i confirma Carner com el malabarista idiomàtic que era.

Jo tinc el Pickwick del 1972, que va reeditar Edicions Proa de la mà del mecenes perfumista J.B. Cendrós (Barcelona, 1916-1986), l’empresari del popular Floïd, l’aftershave ataronjat que picava tant; el 1964, en una demostració insòlita de personalitat i força, Cendrós va retornar l’editorial exiliada a casa (en aquest cas Barcelona), sota el franquisme!, des de Perpinyà. Amb el retorn de la col·lecció A Tot Vent, el gran clàssic novel·lístic de Proa, que el mateix pare Cendrós, com tants altres lectors, col·leccionava i llegia amb delectança als anys 30, s’unien d’una tacada dos mons que havien quedat aïllats, aquells prodigiosos i esperançats anys 30 inicials, simbolitzats per la moderna col·lecció taronja de Proa, i la generació dels 60 d’en Cendrós, igualment significada per la voluntat de renaixement cultural, protagonitzada per actors d’excepció, activistes que valien per un exèrcit sencer, Aramon, Carulla, Oliver, Riera, Rubió, Vallvé... o el mateix Cendrós, que vetllava, entre altres, per la reedició de llibres com aquest Pickwick de Carner. [+]

 Genís Sinca, "El darrer somni de Josep Carner" (Ara, 17-VII-15)

Carner inspira (un blog i més)

Carner (més concretament, un fragment d'un vers de Carner) va inspirar el nom d'un blog ara esdevingut en bona part llibre (de lectures de literatura universal), a més: La serp blanca, d'Enric Iborra, ja mencionat a l'entrada anterior de Carneriana. En aquest apunt Iborra explica l'origen del títol del seu blog, lligat al poema "De lluny estant", de Carner. I recomana aquesta lectura que Jordi Cornudella fa del poema.

Temps enrere vaig voler escriure alguna cosa sobre la iconografia (o els símbols) dels poemes d'exili de Carner per a un simposi acadèmic, i hi mencionava l'àngel trist amb l'espasa torta que apareix a l'últim vers de "De lluny estant". Entre els participants en aquell simposi hi havia en Jordi, un dels lectors més afinats que conec, que va discutir el que jo deia sobre aquell àngel. De llavors ençà no he estat capaç de posar-ho per escrit en un estat publicable, però en Jordi sí, i potser ja no cal afegir-hi gaire cosa més.

Tot plegat (Iborra, Carner, Cornudella), com diu el títol, bones companyies.

Dia revolt

Al seu blog La serp blanca (subtitulat "notes de lectura i altres històries", i vinculat a un excel·lent web homònim sobre literatura universal), Enric Iborra fa una lectura i un seguit de consideracions (ell i alguns dels comentaris de l'entrada) a partir del poema "El dia revolt", al qual també dedicà la seva atenció fa uns mesos el crític Jordi Galves des d'Un dia en les carreres.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

Totes les bruixes

 







QUAN PLOU

Uns quants amics tenen la tradició, quan plou, d’enviar-se per correu o per missatges telefònics un dels sonets més rodons, evocatius i generadors de sentit de Carner. És un poema en aparença senzill: es tracta simplement de descriure una pluja intensa que amara tots els racons d’una geografia. «Plou/ a totes les estacions de França». És el final. Fins aquí, un recorregut per l’aigua –una esgarrifança múltiple– que abrillanta els campanars de Normandia i que converteix en carrers negats tots els racons de París o de Niça, i que insisteix sense treva en el seu assalt continu sobre rius i catedrals. Aquesta pluja sense misericòrdia que cau sobre les llambordes malaltes es converteix en protagonista animada del poema i observa: veu només «alguna mà que es mou / fregant un vidre de finestra». Tot el país (i l’ànima) viu sota els efectes d’una borrasca permanent, incansable.

Els amics que dic coneixen els versos –n’hi ha que se’ls saben de memòria– però quan estan davant la renovada experiència de la pluja, del cel gris i la persistència de les gotes, no poden estar-se de compartir-los una altra vegada. Potser perquè són conscients que les coses que els ajunten són precisament aquestes, ara que no plou tant com abans, ara que episodis com la llevantada d’aquests dies són escassos. Se senten acomboiats, entre ells, en un trajecte on l’aspror desapareix amb un poètic aiguat compartit.

 Josep M. Fonalleras, El Periódico, 8-III-13

Ens plau la baralla

Joan-Josep Isern està fent des del seu bloc, "Totxanes, totxos i maons", una mena d'antologia de les polèmiques periodisticoliteràries catalanes de les darreres dècades, i dedica el cinquè lliurament a Josep Carner i els fantasmes que arrossega (o convoca).

Ho podeu llegir aquí.

El "Canticel" de Toldrà

Un homme qui a perdu son passé

Paraules d'Émilie Noulet l'any 1970...

Parcerisas i Carner

Des del bloc Saragatona, (una visita sempre recomanable) s'evoca la relació (o la mirada) de Francesc Parcerisas sobre Josep Carner amb un primer capítol ara fa quaranta anys, en el llibre La generació literària dels setanta, comparant "Cançoneta incerta" amb "Napalm", i la continuació ja al 2009 evocant en aquest cas "L'estiu fecund al jardinet".

Carner recomana

"Al carrer" és una llista de correu electrònic en què els subscriptors aporten frases curioses escoltades o vistes a l'atzar. Dies enrere un dels corresponsals, l’Eugeni Bofill, descendent de Guerau de Liost, va enviar un alcarrer peculiar que no ho és del tot, perquè qui el va dir no és exactament un desconegut i no sabem on va ser (i com comenta Enric Gomà, responsable de la llista, tampoc no ho podem preguntar-ho perquè és dels anys trenta). Li va explicar a l'Eugeni la seva mare, Roser Soliguer, i com veureu podríem apuntar-lo a la llista de facècies del protagonista d'aquest bloc... Un jove s'adreça un dia a Josep Carner per tal que li faci una recomanació per entrar al diari El Matí, i l'escriptor li demana:

-Jove, fins on puc alabar-lo sense perjudicar-lo?

Ferraté i Carner

En aquesta nostra cultura, la figura del crític literari és escassa i estranya. Josep Carner ha tingut la sort que alguns dels millors lectors i crítics catalans del segle XX paressin atenció a la seva obra. Al capdavant del grup, al costat de Carles Riba, hi ha sens dubte Joan Ferraté, que va deixar escrit: "És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit."

El bloc "Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater" dedica bona part de l'apunt titulat "Joan Ferraté" a la relació d'aquest amb Josep Carner, i hi comenta entre d'altres textos el poema que l'autor de Dinámica de la poesía va escriure en la mort de qui li havia ensenyat a entendre els versos:

4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
      pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
      Josep Carner és mort: tota la saba
      del món ha refluït cap a l'abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.