04 de setembre 2008

L'alfabet de la felicitat

Per a un text llarg que se'm cou massa, rellegeixo fragments crítics sobre l'obra de Josep Carner, i un cop de sort m'avara a les pàgines de Paulina Crusat, una de les intel·ligències literàries més preclares dels anys cinquanta per aquests verals, avui estranyament desapareguda (o eclipsada) de la memòria cultural comuna. Així com de passada l'assagista i traductora se sent capaç de definir-nos el mester de l'artista ("proporcionarnos esa atmosfera más densa en emoción que el corazón necesita para respirar"). I llavors, després d'un breu elogi d'Arbres i de qualificar com essencialista la poesia dedicada per l'autor al món sensible, apunta:

Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.

El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo
.


Paulina Crusat, "Carner, poeta esencialista" (1959)

15 de juny 2008

Cartes amb Rodoreda












En aquesta entrada del bloc depasseig l'autora comenta la correspondència d'exili de Mercè Rodoreda amb Josep Carner (a qui anomenava "oncle"), i la discussió entre ells per l'obertura o el tancament de la e de 'primavera'...

06 de maig 2008

Carner a El quadern gris

6 de maig de 1918
[...] Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica. [+]

19 de març de 1918

[...] Llegit «Les planetes del verdum» de Josep Carner.

Carner és probablement –tant si escriu en prosa com en vers– un dels retòrics més prodigiosos de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós –formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa –per timidesa, potser– o potser, encara, per sentit del ridícul. [+]
Josep Pla, El quadern gris

05 d’abril 2008

Maria Castanyer








Joan-Josep Isern va començar fa mesos a explicar-nos amb diferents apunts a Totxanes, totxos i maons la història de la seva trobada amb el nonagenari Francesc Castanyer, de la descoberta del personatge de la germana d'aquest, Maria Castanyer, i de la relació de l'escriptora amb Josep Carner. Ara, Isern ha publicat al número d'abril de Serra d'Or un article-resum biogràfic ("Retrat –inacabat– de Maria Castanyer") sobre aquesta "protagonista o espectadora de primera fila de molts dels fets del segle XX".

24 de desembre 2007

Cançó de Nadal

Branca rompuda pel vent espectral
–un dia plena de fulles i rama!–,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.

                     Poesia (1957, abans a El cor quiet)

15 de desembre 2007

"L'arbre de la nit"









Toni Sala ha penjat al seu bloc el comentari del poema "L'arbre de la nit" que va fer dimarts passat a la Biblioteca de Catalunya, dins del cicle "Dir molt en un mig dir" en commemoració dels cinquanta anys de la publicació de Poesia.

07 de desembre 2007

El senyor de cada dia








Hi ha molts homenatges a retre. Hi ha moltes excuses que podem fer servir per tornar a les promeses elementals de la vida. Una de bona: els cinquanta anys de l’edició de Poesia de Josep Carner, aquell volum totèmic que molts reverenciem. La Biblioteca de Catalunya, per commemorar l’efemèride, ha començat aquest dimarts unes lectures a càrrec de distingits carnerians. Jaume Coll, que és qui més s’ha endinsat en les variants del príncep, com en un bosc, va iniciar el recorregut, que encara té dues fites més, els dimarts abans de Nadal. No cal dir que els recomano amb fervor que s’apuntin a aquesta religió que porta consol, com va dir Joan Ferraté. Versos que són una pàtria, com va escriure el seu germà Gabriel: tot canvia, els dies i els sentits, però hi ha "mots que romanen". Se’ns ofereixen perquè els tornem a entendre, perquè ens hi puguem aferrar.

N’hi ha que veuen, en Carner, l’entrada a un lloc amable i prou. Hi veuen bonhomia, una burgesa i plàcida manera de veure el món. S’equivoquen molt. Carner és un pòsit, un dipòsit. L’ànima dels homes hi descansa, com les restes del cafè, el que es manté després de tot el que hem viscut. L’ànima dels homes n’extreu experiència i plaer: saviesa. Carner ens parla amb la destresa de l’orfebre i amb el rigor del moralista, amb el desfici de qui sap que és en el detall del ritme on s’amaga la lliçó que transmet la poesia. Cinquanta anys després, "el senyor de cada dia", des de la Bèlgica mítica que ell va dibuixar, ens parla de nou de l’emoció i del temps, de la tristesa, de tots nosaltres. Estem sols i indefensos, però Carner existeix, "en el més alt i més fosc de la nit".

Josep M. Fonalleras (El Periódico, 07/12/2007)

04 de desembre 2007

Desembre de 1957












De desembre a desembre, ara en fa ja mig segle. Ho diu el F l u x. I en parlen El País i VilaWeb.

08 d’octubre 2007

No em sé desconhortar de la nostra petitesa



(...) Però una nació no és pas nada per a ésser closa –com volia l’ideal xinès o espanyol– per unes o altres muralles, sinó conversadora; servirà, com definia Mazzini, un ideal específic, però en final benefici de tots, i amb un relleu d’encuny religiós. Convindrà afegir que la millor revenja d’un poble que es trobarà, en el tomb dels dies alterosos, cohibit o bé captiu, serà l’arborament de la seva devoció universalista. S’ha parlat en els dies moderns del sagrat egoisme de les nacions. Sentiment d’amateurs si ho compareu amb la força ferrissa i el protagonisme implacable del poble hebreu. El qual, nogensmenys, va convertir el seu Déu exclusiu en Déu de tots en el captiveri, tot planyent-se sota les arbredes fluvials de Babilònia. El monoteisme, ori­gen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució.

Hi ha un estil, en cultura, de neomaltusianisme, de vaga de fecunditat, i és l’endogàmia dels esperits, la instaura­ció del típic en una escaparata reverenciada. Ça com lla el particular no existeix si no és com a aturada supervivèn­cia d’una antiga característica més extensa, i comunament duta per immigrants. Gairebé res no és autòcton, sinó re­golfat. Hom no viu sinó de manlleus, d’una tàcita selecció d’encavallaments. És de mal suportar l’asserviment de la cultura a un prejudici polític de to sectari o a una educa­ció bel·licosa, amb contaminació de llurs essències i llurs procediments. En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fóra, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara. Defalleix l’espe­rit entre fronteres eriçades; i no li lleven, per si sols, gaire profit els més grans atributs del poder material, la vaste­dat, la força i el parpelleig ple d’amenaça.

Molt pot ésser reservat, en canvi, a una petita contra­da en aquestes riberes, si ens fem aixopluc de l’humà, re­fugi de l’universal. Convindria tirar al foc tota la vèrbola, tota la fatuïtat inconscient, tota la satisfacció gratuïta; però, després de tot això, depèn només d’una superior ten­sió espiritual que cap redreçament mai somniat no sigui pas impossible. I per atènyer aquesta tensió ens cal força més que la tutela coadjuvant que se’ns proposa d’una bibliografia científica, sobretot traduïda, i d’una art literària que voldria passar per senyorejadora i que rarament ha superat la pròpia antologia folklòrica. (...)

No em sé desconhortar de la nostra petitesa. Alguns dels pobles que han estat agents més subtils de la civilització conegueren igual o pitjor penúria pel que fa a la demarcació territorial i al nombre de llurs vivents. Però cal excel·lir, cal expandir-se endalt, i això no es guanya sinó per àrdua qualitat. En el pitjor del cas, preferiria la meva pròpia in­digència a la d’un veí. La diferència és que la meva no es resignaria pas definitivament a un motlle burocràtic sense substància o a un esperit felibresc en perpètua evaporació. Però la manera que te l’arbre de riure’s de la tàpia que tanmateix el defensa és de branquejar per damunt del camí, com si diguéssim a tot cel.

“Universalitat i cultura”, La Publicitat i El Matí, 30 d’abril de 1935

02 de juliol 2007

De diners (segons Soldevila)








Transcric (gràcies a l'atenció d'en Joan de Déu Domènech) una interessant anotació dels dietaris d'exili de Ferran Soldevila recentment completats, que duu data "12.X.39". I dic interessant perquè parla de la marxa de Carner a fer de diplomàtic, a partir de 1921, des d'una perspectiva no sé si gaire sofisticada però prou reveladora, si més no complementària de les més habituals... I és una perspectiva que als que hem editat les cartes del poeta no se'ns fa gens estranya.
------------------------------------------------------------------------------

«En Riba parlava d'en Carner. Deia que és un dels homes a qui deu més, que més l'ha influït i que més coses li ha solucionat. A un lloc on en Carner tingués influència hi aniria tranquil·lament, segur que no li mancaria el seu ajut. És un home naturalment generós, que no tindria sinó 50 ptes. i veuria que un amic les necessitava i les hi donaria. Ara, és terrible per als enemics i empipador per als indiferents. La seva brometa i la seva ironia, insistents, repetides, acaben per molestar. Si no ha restat a Catalunya, no és pas perquè no li'n fossin donades facilitats. L'Editorial Catalana en fou una. Però s'hi va desacreditar. No passava dia que no demanés diners: ara 10 pts., ara 15, ara 25; tot, petites quantitats, que, sumades, feien quantitats serioses, a compte de treballs a fer que, finalment, era materialment impossible que fes, i que no feia. Cada petita quantitat rebuda, en Carner feia un rebut: "Tantes ptes. Josep Carner." Els rebuts anaven omplint un calaix. "Això jo ho he vist", deia en Riba.
  »En Cambó, per arreglar-li la situació, va col·locar-lo a La Veu, en un càrrec per damunt del director (en Pellicena), al mateix temps que li encomanava la feina que després va fer en Josep Pla i que va donar per resultat els volums del Cambó. A La Veu, en Carner va arribar amb la intenció de fer sirgar la gent, i, en aquest sentit va parlar-los; però al cap de pocs dies, ja no tenia hora d'arribada, i s'entretenia en brometes als redactors, tirant les cartes dels uns en la bústia dels altres, o bé sobres amb retrats de ballarines, o bé escrivint versets al·lusius en les parets del wàter, etc. "Penseu que això ho feia un home de 45 anys", comentava en Riba.
  »Pel que fa als treballs per a la història política d'en Cambó, mai no va arribar a fer res. I encara, quan ho va deixar córrer, calgué reclamar-li papers i llibres d'en Cambó. Per aquestes i altres causes en Cambó deia un dia d'en Carner: "És l'home més amoral que he conegut." I en Riba s'indignava recordant l'article de Gaziel, Cataluña devoradora de hombres: Carner, Ors, Pijoan. Cap d'ells va marxar perquè Catalunya els devorés. Si hi haguessin restat, almenys fins fa poc temps, hi haurien estat uns reis. En Pijoan va marxar a causa d'una dona. Encara en Gassol va intentar que en Carner tornés. Però fou impossible, perquè si nosaltres ens conformàvem de viure amb 1500 ptes. al mes, en Carner en necessitava 4500.»

Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats (1939-1943), Tres i Quatre, 2007, pp. 131-133