Dia revolt

Al seu blog La serp blanca (subtitulat "notes de lectura i altres històries", i vinculat a un excel·lent web homònim sobre literatura universal), Enric Iborra fa una lectura i un seguit de consideracions (ell i alguns dels comentaris de l'entrada) a partir del poema "El dia revolt", al qual també dedicà la seva atenció fa uns mesos el crític Jordi Galves des d'Un dia en les carreres.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

Totes les bruixes

 







QUAN PLOU

Uns quants amics tenen la tradició, quan plou, d’enviar-se per correu o per missatges telefònics un dels sonets més rodons, evocatius i generadors de sentit de Carner. És un poema en aparença senzill: es tracta simplement de descriure una pluja intensa que amara tots els racons d’una geografia. «Plou/ a totes les estacions de França». És el final. Fins aquí, un recorregut per l’aigua –una esgarrifança múltiple– que abrillanta els campanars de Normandia i que converteix en carrers negats tots els racons de París o de Niça, i que insisteix sense treva en el seu assalt continu sobre rius i catedrals. Aquesta pluja sense misericòrdia que cau sobre les llambordes malaltes es converteix en protagonista animada del poema i observa: veu només «alguna mà que es mou / fregant un vidre de finestra». Tot el país (i l’ànima) viu sota els efectes d’una borrasca permanent, incansable.

Els amics que dic coneixen els versos –n’hi ha que se’ls saben de memòria– però quan estan davant la renovada experiència de la pluja, del cel gris i la persistència de les gotes, no poden estar-se de compartir-los una altra vegada. Potser perquè són conscients que les coses que els ajunten són precisament aquestes, ara que no plou tant com abans, ara que episodis com la llevantada d’aquests dies són escassos. Se senten acomboiats, entre ells, en un trajecte on l’aspror desapareix amb un poètic aiguat compartit.

 Josep M. Fonalleras, El Periódico, 8-III-13

Ens plau la baralla

Joan-Josep Isern està fent des del seu bloc, "Totxanes, totxos i maons", una mena d'antologia de les polèmiques periodisticoliteràries catalanes de les darreres dècades, i dedica el cinquè lliurament a Josep Carner i els fantasmes que arrossega (o convoca).

Ho podeu llegir aquí.

El "Canticel" de Toldrà

Un homme qui a perdu son passé

Paraules d'Émilie Noulet l'any 1970...

Parcerisas i Carner

Des del bloc Saragatona, (una visita sempre recomanable) s'evoca la relació (o la mirada) de Francesc Parcerisas sobre Josep Carner amb un primer capítol ara fa quaranta anys, en el llibre La generació literària dels setanta, comparant "Cançoneta incerta" amb "Napalm", i la continuació ja al 2009 evocant en aquest cas "L'estiu fecund al jardinet".

Carner recomana

"Al carrer" és una llista de correu electrònic en què els subscriptors aporten frases curioses escoltades o vistes a l'atzar. Dies enrere un dels corresponsals, l’Eugeni Bofill, descendent de Guerau de Liost, va enviar un alcarrer peculiar que no ho és del tot, perquè qui el va dir no és exactament un desconegut i no sabem on va ser (i com comenta Enric Gomà, responsable de la llista, tampoc no ho podem preguntar-ho perquè és dels anys trenta). Li va explicar a l'Eugeni la seva mare, Roser Soliguer, i com veureu podríem apuntar-lo a la llista de facècies del protagonista d'aquest bloc... Un jove s'adreça un dia a Josep Carner per tal que li faci una recomanació per entrar al diari El Matí, i l'escriptor li demana:

-Jove, fins on puc alabar-lo sense perjudicar-lo?

Ferraté i Carner

En aquesta nostra cultura, la figura del crític literari és escassa i estranya. Josep Carner ha tingut la sort que alguns dels millors lectors i crítics catalans del segle XX paressin atenció a la seva obra. Al capdavant del grup, al costat de Carles Riba, hi ha sens dubte Joan Ferraté, que va deixar escrit: "És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit."

El bloc "Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater" dedica bona part de l'apunt titulat "Joan Ferraté" a la relació d'aquest amb Josep Carner, i hi comenta entre d'altres textos el poema que l'autor de Dinámica de la poesía va escriure en la mort de qui li havia ensenyat a entendre els versos:

4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
      pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
      Josep Carner és mort: tota la saba
      del món ha refluït cap a l'abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.

La filòloga, Carner i Stevenson

Una jove estudiant que s'autoanomena filòloga zombie evoca al seu bloc una classe de literatura catalana a partir d'un poema d'Els fruits saborosos, "La poma escollida", aquell que acaba:

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

I llavors rellegint-lo m'adono que aquesta imatge final em sona, i vaig al llibre de versos que de fa mesos tradueixo i m'adono que sí, que Carner hi segueix de prop R.L. Stevenson al tancament del poema que dedica als cosins amb qui jugava de petit a A Child's Garden of Verses, amb la idea de l'amor deixat enrere com un rastre (o una penyora, en la mirada carneriana) pel temps i per tot allò que ha passat:

Now in the elders’ seat
We rest with quiet feet,
And from the window-bay
We watch the children, our successors, play.

“Time was,” the golden head
Irrevocably said;
But time which none can bind,
While flowing fast away, leaves love behind.

Un clàssic d'ara

"Els colors interiors", el recital de la poesia predilecta de Miquel Barceló resumida en nou noms essencials, s'obre aquesta nit al CaixaFòrum barceloní amb versos de Josep Carner. "És un clàssic d'ara", argumenta Biel Mesquida, responsable amb el pintor de la tria de noms i versos.